Escrivia fa un parell de setmanes sobre el cànon de Harold Bloom i sostenia que és la catalana l’única llengua minoritzada que s’hi té en compte. Però posaria messions que si n’hagués d’incloure alguna altra el gallec tindria moltes paperetes per aparèixer-hi. Vull fer constar, en primer lloc, que certs puristes em retrauran que tracti d’entrada aquesta literatura com un tot quan forma un sol tronc comú amb la portuguesa, però val a dir que, si bé hi puc combregar, el portuguès i el gallec són dos idiomes distints simplement perquè els portuguesos en ‘totum’ i els gallecs en la seva immensíssima majoria així ho han decidit. Feta aquesta apreciació, diré que, en segon lloc i per raons d’espai, deixaré de banda la literatura medieval que és la que a mi, personalment, manco m’interessa.
En el ‘Diccionari per a ociosos’, Joan Fuster cita en un moment determinat els països que han reeixit com França i els que no, com Occitània. En el segle xvi, època en què la llengua feia de “compañera del imperio”, català, occità o gallec començaren a anar de rota batuda. Nosaltres ens enfonsàvem en una ‘Decadència’ mentre que els gallecs inauguraven els ‘Séculos escuros’. Però foscos, foscos. El meu mestre Josep Solervicens m’explicava que un professor de literatura gallega del període s’havia sorprès de la gran quantitat de literatura catalana conreada entre els segles xvi i xviii. La veritable decadència era la seva!
En aquest darrer segle, emperò, la literatura romàntica es comença a forjar a Alemanya amb la reivindicació dels regnes medievals i de la literatura popular com l’ànima de tot un poble. I en el vuit-cents, el Romanticisme floriria arreu. Va ser el temps de la reunificació alemanya, el ‘Risorgimento’ italià, la renaixença irlandesa, el felibritge occità, la Renaixença nostra i, òbviament, el ‘Rexurdimento’, en el qual destaquen els noms, juntament amb Rosalia de Castro, de Pondal i Curros Enríquez. El nostre Josep M. Llompart, qui, d’infant, per cert, havia viscut a la Corunya, traduiria composicions de tots tres que podreu trobar antologades a la ‘Poesia galaico-portuguesa’ de la MOLU.
Entorn de la revista ‘Nós’ el 1920 s’hi arremolina un sector que dona lloc a la important generació Nós de Castelao, Risco i Otero Pedrayo. Després del conflicte bèl·lic, el primer ens llega el mític assaig ‘Sempre en Galiza’, ja des de l’exili. I fins que finalitzà la Segona Guerra Mundial, no es reprengué la tasca d’edició, semblantment al que passà amb el basc i el català, que s’inicià de nou en la dècada dels cinquanta gràcies a la tasca de l’Editorial Galaxia.
A poc a poc, la literatura en gallec torna a emergir. Si anau a Literanta veureu estampada la signatura de Cunqueiro al costat d’altres grans clàssics de les lletres universals. L’autor té paral·lelismes amb Joan Perucho i és un precursor nítid del realisme màgic sud-americà amb títols tan significatius com ara ‘Merlín e familia’ (1955). L’altre gran nom de la narrativa cèltica és Eduardo Blanco-Amor, autor de la novel·la ‘A esmorga’ (1959). El 1977 Gonzalo Suárez n’estrenava una versió cinematogràfica amb un repartiment de luxe, i el 2015 Ignacio Vilar el tornava a traslladar a la pantalla gran. El 2014, ‘La gresca’ es girava al català per part de Jaume Silvestre i sortia publicat a l’editorial pollencina El Gall. El trio d’asos es completa amb Celso Emilio Ferreiro, el gran poeta social d’aquella terra, autor d’una ‘Longa noita de pedra’ (1962), que fa referència a la dictadura franquista i que equival a ‘La pell de brau’ del nostre Espriu.
Del 1975 ençà, han estat molts els noms que s’han incorporat al panorama d’aquesta llengua, i certs narradors actuals s’han traduït en català en segells com ara Edicions 62, Bromera, La Campana i, molt especialment, Proa, que han adquirit els drets de llibres de contes de Manuel Rivas com ‘Què vols de mi amor?’ o novel·les com ‘El llapis del fuster’ o ‘Els llibres fan de mal cremar’, ‘Home sense nom’ de Suso de Toro o ‘Herba d’enamorar’ de Teresa Moure, que auguren la certesa de les mil primaveres més per a la literatura gallega de l’epitafi de la tomba de Cunqueiro al cementeri de Mondonhedo.
