Aquest dijous, Carles Capdevila, en el seu article ‘Qui canta alguna pastilla espanta’, parlava dels avantatges terapèutics de cantar en les corals joves de gent gran, com les definia. Cantar encomana la necessària alegria a molts, i això estalvia pastilles, arrugues de mala llet al front i, en el fons, permet la convivència enmig de la voràgine diària. Vaig comprovar-ho des del privilegi d’escoltar Sílvia Pérez Cruz, poques hores després de llegir l’article. El somriure era la tònica de tots els assistents quan abandonaren l’Auditòrium. Un somriure de felicitat perquè l’artista cerca i troba la complicitat en l’alegria compartida de viure. Per unes hores, gairebé dues mil persones foren quelcom semblant a felices. Segur que és un sentiment fugisser que no adoba els problemes del món, ni tan sols els casolans, però tampoc no ho fan les pastilles, i la indústria farmacèutica cada anys bat els seus propis rècords d’ingressos. Més música a l’escola i menys televisió a les llars podria ser un objectiu de benestar col·lectiu a curt termini. Gaudir de la música (escoltar-la, perquè poder cantar bé o tocar-la deu ser el súmmum que els déus m’han negat) és un plaer incompatible amb el mal humor i l’agressivitat. Per això és del tot increïble que els dissenyadors de lleis educatives l’arraconin progressivament. La majoria dels joves, amb més accés a la música que qualsevol altra generació anterior, la viuran com a mercaderia de consum privat, dirigits pels únics interessos del mercat. No aprofitar aquest accés per estendre els coneixements que amplien el ventall dels gustos i en milloren la qualitat és una imperdonable ocasió perduda de millorar la societat alegrant-la.
