Les darreres notícies han estat devastadores per a l’autoestima autòctona i han sumit l’Arxipèlag en un mig dol, del qual costarà refer-se. Hem començat l’any amb el peu girat i Balears ha quedat, en només una setmana, sense representació ni a OT 2020, ni al Consell de Ministres.
Lamentablement, l’esforçada actuació d’Adrián Acuña -cantant i ballant ‘Me rehúso’, de Danny Ocean- no va bastar per incorporar el pavelló balear a l’acadèmia musical més famosa d’Espanya i es constata una vegada més la inveterada dificultat indígena per assaltar el cobejat star system espanyol, que només reserva per a la colònia local alguna aparició -sense gaire continuïtat- a programes com ‘Saber y Ganar’, i sempre a partir del programa 4.000.
La frustrada ‘operació’ d’Adri ha aixecat el consuetudinari i passatger testimoni de la nostra entusiàstica adhesió a la ‘patria chica’, que, tot sia dit, no es manifesta en altres circumstàncies. Com a contrapartida, el fracàs del concursant mallorquí ens ha estalviat llargues vetlades de fervor popular a compte de la ‘nostra’ participació en el programa.
L’altre ritual prescriptiu de semblants característiques és l’escàndol consegüent als nomenaments del Consell de Ministres, que sempre passen de llarg a ca nostra, a l’estil de la Grossa de Nadal, i que provoquen una inefable sensació de greuge i desafecte, especialment entre la bancalada dels rivals polítics.
En realitat, però, el tema dels ministres nostrats no és estadísticament tan dramàtic com podria semblar, si tenim en compte que el govern de l’Estat ha tingut 14 ministres nascuts a les Balears al llarg de la història. S’objectarà -i és cert- que alguns dels pròcers només ocuparen el càrrec un parell de dies. És el cas de Pedro Gómez de la Serna i Tully, Teodor Ládico i Font, i els eivissencs Ignasi i Luis María Balanzat de Orvay i Briones, tots al més pur estil Màxim Huerta, i altres damnificats del primer govern Sánchez.
Però no tot són ministeris efímers. Al llarg de la pintoresca successió de triennis, sexennis, regències i pronunciaments, que constitueixen el segle xix espanyol, transita una digna tirallonga de ministres balears, encetada per les atribolades vicissituds de Miquel Gaietà Soler, ministre de la Hisenda espanyola del 1798 al 1808, a la cort goyesca de Carles iv i Godoy. L’il·lustrat mallorquí s’atreví amb la primera desamortització dels béns eclesiàstics, però, irònicament, acabà pagant amb la vida la temeritat d’haver dictat un impost sobre el vi.
La resta de ministres balears del xix -vuit en total, amb el colofó de Valerià Weyler, ja dins el segle xx- presenta un perfil majoritari de nobles de brillant carrera militar a Madrid, que acaben dirigint el Ministeri de la Guerra -feliços temps sense eufemismes...- com Josep Maria d’Alòs i de Mora, o Fernando Cotoner i Chacón Manrique de Lara i Despuig, o suportant carteres més eufòniques com la de Gràcia i Justícia -Alexandre Rosselló- o la d’Ultramar -Antoni Maura.
Tornem, però a l’actualitat i a l’anunci del megaconsell de Ministres de Pedro Sánchez, que, novament, no inclou cap pròcer balear. Les reaccions, com sempre, no s’han fet esperar, especialment la de la diputada Marga Prohens, que sempre dispara primer. Amb la vehemència que li és pròpia, ha desgranat el seu argumentari, que, inexplicablement, passa per lamentar el poc pes d’Armengol a Madrid, i per obviar que el darrer ministre espanyol nascut a Balears va ser l’insigne Jaume Matas.
Com és freqüent en tan tristes circumstàncies, les altres forces polítiques i els tertulians habituals s’han sumat a les protestes. Uns i altres assumeixen que el fet de no tenir balears al Consell de Ministres és una anomalia i una injustícia i que, a més, ens perjudica.
Ja em perdonareu, però diria que no s’entén gaire com es justifica la idea que un ministre balear podria/voldria fer alguna cosa especial per Balears. De fet, no acceptaríem que un ministre d’una altra procedència pogués/volgués afavorir el seu territori d’origen. O sí?
Contràriament als diputats i als senadors, els ministres no són ‘representants’ i molt menys ‘representants territorials’. Són persones amb la preparació i l’experiència adequades per dirigir una àrea de govern a les ordres d’un president i en harmonia amb la resta del Consell de Ministres. Se m’ocorren moltes habilitats i sensibilitats per demanar a qui ha de dirigir un ministeri, però la importància del seu lloc de naixement se m’escapa completament.
Sembla un tic que reflecteix un discurs massa repetit i no sempre ben digerit, i que redueix la política a la defensa dels propis interessos o a un trist mercadeig, en què ens farem valer per aconseguir beneficis tangibles per als ‘nostres’. Això, o la infantil i provinciana il·lusió de veure un paisà a la tele.
