Immensa l'altre dia Laura Huerga, editora de Raig Verd, quan feia un tuit en què deia que s'havia donat de baixa de l'opinologia. Expressava que ja sabem que hi ha gent que ha de generar continguts constantment, però que s'agrairia una frase com la del títol de l'article d'avui. Na Laura té molta raó i crec que no parlava (només) de periodistes que compleixen amb les exigències de morbositat i immediatesa que imposen alguns mitjans grans avui en dia, sinó de qui compleix amb les exigències del seu ego.
Aquests dies tothom té moltes coses a dir. Moltes. Perquè passen moltes coses, sí, però també per mantenir cert estatus, reconeixement i reputació. Aquests dies és, per a molta gent –la immensa majoria homes, per cert–, l'ocasió perfecta per erigir-se com a personatges clau en tot aquest escenari: alçar la veu, emetre sentències i dir coses contínuament. Tota l'estona. I, en principi, no seria dolent o negatiu dir coses contínuament si aquestes coses fossin per vehicular, després, una explicació o una conversa d'igual a igual. El problema, pens –i puc estar equivocada o tenir una visió errònia, òbviament–, és que massa sovint aquestes veus, sentències i coses no són amb voluntat de compartir o generar converses mínimament pedagògiques, sinó amb voluntat de (de)mostrar una espècie de superioritat moral i intel·lectual que frega l'obscenitat.
Lidiar amb un espai setmanal com aquest no és fàcil, reconec que em menj contradiccions, vergonyes i inseguretats cada vegada que em pos davant l'ordinador. Reconec, també, que és un privilegi gaudir d'aquesta tribuna pública on poder dir el que vull i que segurament jo també he comès mil errades, judicis i paraules de més, malgrat que m'esforci a no fer-ho. Puc arribar a entendre, idò, que aquests gurús o líders d'opinió nostrats, amb tota la informació que tenen de més –pel privilegi de ser qui són–, els costi no exposar-la. Però això, crec, no ha de voler dir que l'hagin d'acabar utilitzant (moltes vegades sense ni ser-ne conscients) per deixar la resta de mortals com a ignorants o, si més no, innocents i ingenus per no entendre o analitzar correctament l'evolució dels esdeveniments. Així no, companys. Instruïu-nos, d'acord, però tractar d'imbècil el personal no genera confiança, genera aquesta sensació: “Jo en sé, tu (vosaltres) no”.
Talment com qui cerca refugi, l'altre dia vaig anar a la prestatgeria i vaig agafar 'Jo no sóc d'aquí', de Joseba Sarrionandia i publicat per l'editorial cooperativa Pol·len Edicions. El vaig obrir per una de les pàgines marcades –som de les qui pleguen els cantons dels llibres– i hi havia el text “Bla-bla-bla” que cap al final diu: “Imagina't que cada paraula sobrera ens va mullant una mica. Quant de temps hauríem de callar fins a quedar eixuts per poder compensar totes les paraules dites de més?”. I vaig pensar: en sé de molts que, si això passàs, des de ja fins a la tomba haurien de restar en silenci.
