Nadal a l’hospital

Sóc afortunada. Després de l’ensurt inicial, m’adono que passar el Nadal a l’hospital, però sabent que la meva germana es recupera, no és pas tan dolent. Quan el vespre de dilluns deambulava pels passadissos de l’hospital, esperant que fossin les nou per poder entrar a l’UCI de visita, vaig veure que n’érem uns quants que encaràvem les festes amb incertesa. El mal dels altres no és cap consol. El consol és saber que no estàs sol: quan el familiar d’un altre malalt et somriu o quan els amics a quilòmetres de distància et truquen o t’envien un missatge. I què és el Nadal sinó l’amistat i la solidaritat?

Avui vull agrair molt especialment la tasca de totes les persones que tenen cura dels malalts, aquests dies i tots els altres dies de l’any. I també els metges residents que al migdia van decidir anar d’habitació en habitació a cantar nadales. Unes hores més tard, una infermera en feia broma: “es nota que es dediquen a la medicina i no a la música...”. Ja té raó, però quina alegria que una mica d’esperit nadalenc entri a l’hospital!

També és cert que a l’hospital, a més de totes les possibles peripècies de salut, d’aquelles que algun dia recordarem com una anècdota, hi trobem els dos extrems de la vida. Afortunadament, no tot són mals tràngols ni desgràcies. És curiós que tan a prop de la vigilàncies i les cures intensives hi hagi les sales de parts. Al costat de les llàgrimes dels familiars desesperats, hi ha les llàgrimes dels pares novells. Una proximitat que ajuda a relativitzar els moments de dolor –els bons moments no els volem pas relativitzar...

Deia que sóc afortunada i sé que no tothom tindrà tanta sort. Us desitjo salut i esperança i, quan fallin la salut i l’esperança, l’amor dels vostres amics i familiars. A tots vosaltres, que esteu a casa o potser a l’hospital, us desitjo unes festes tan bones com sigui possible i una millor entrada al 2015.