OPINIÓ

Ni tan sols xiular?

Posar el focus i fixar comprensiblement la nostra atenció en la causa que s'instrueix en el Tribunal Suprem contra els principals dirigents polítics i socials de l'independentisme i les conseqüències que se'n deriven té com a efecte no desitjat que la resta de casos col·laterals en què s'evidencia l'‘A por ellos’ judicial ens pugui passar malauradament per malla.

D'entre tots ells, paga la pena destacar el de Santiago Espot, president de Catalunya Acció, que ha estat condemnat recentment per un delicte d'injúries al rei (article 490.3 del Codi Penal) i un altre d'ultratges a Espanya (article 543) a una pena de dotze mesos de multa amb una quota diària de vint euros –set mil dos-cents euros– (sentència del jutjat central penal de l'Audiència Nacional 35/2017, de 21 de desembre). Els fets són prou coneguts: uns dies abans de la final de Copa del Rei de futbol de la temporada 2014/2015, disputada al Camp Nou entre el Barça i l'Athletic de Bilbao, l'entitat que dirigeix Espot i onze més publicaren en el seu mur de Facebook un manifest titulat 'Per la xiulada a l'himne espanyol i al rei Felipe de Borbón [sic]', a través del qual convidaven els espectadors a expressar-hi sonorament el seu desacord. I és que l'esdeveniment esportiu constituïa "una ocasió immillorable per manifestar una vegada més que volem deixar de ser súbdits del regne d’Espanya per esdevenir únicament ciutadans d’una Catalunya independent".

I és interessant posar en relleu precisament aquest cas perquè en els darrers anys, en altres edicions de la Copa amb el club català com a finalista, havien tengut lloc fets idèntics sense que, en canvi, se n'hagués derivat cap conseqüència penal. Resulta especialment significatiu el tractament que es donà a la xiulada contra la ‘Marcha Granadera’ i el rei avui emèrit en la final de Copa de la temporada 2008/2009, disputada a Mestalla entre els mateixos equips. L'Audiència Nacional decidí arxivar-ne les actuacions (interlocutòria 327/2009, de 21 de setembre) perquè "nada hay que oponer a que se esté en desacuerdo con instituciones o símbolos del Estado y su forma y régimen fijados en el marco constitucional vigente", de manera que, davant d'una xiulada, "no se está en presencia de una conducta ni injuriosa en los términos descritos en el Código Penal para con el Jefe del Estado ni tampoco del delito de ultrajes a España definido en dicho texto legal".

Cal afegir que el Ministeri Fiscal, en aquella ocasió, es posicionà de manera rotunda a favor de la irrellevància penal d'aquesta classe de conductes, tot reproduint en el seu escrit una cita força coneguda del Tribunal Europeu de Drets Humans (‘Cas Handysyde contra el Regne Unit’, de 7 de desembre de 1976, paràgraf 49), que, en el context actual, cobra més sentit que mai: la llibertat d'expressió “no val únicament per a les informacions i idees que són rebudes favorablement o tengudes per inofensives o indiferents, sinó també per a aquelles que ofenen, xoquen o inquieten l'estat o una fracció qualsevol de la població. Aquestes són les exigències del pluralisme, la tolerància i l'esperit d'obertura, sense les quals no existeix una societat democràtica” (cal posar-hi tot l'èmfasi: “sense les quals no existeix una societat democràtica“). Aleshores hi hagué unanimitat: el Ministeri Fiscal demanà rebutjar de pla la querella presentada per l'organització ultradretana DENAES (Fundación para la Defensa de la Nación española), el jutge central d'instrucció núm. 1 acordà l'arxivament de les actuacions i els tres magistrats integrants de la secció quarta de la sala penal de l'Audiència Nacional el confirmaren.

Ara, en el cas de la final de 2015, també hi ha hagut unanimitat (val a dir que amb la sola excepció del jutge central d'instrucció núm. 4, que l'havia arxivat en primer terme), però en sentit radicalment contrari. Comptat i debatut: uns fets que fa uns anys quedaven emparats per la llibertat d'expressió, actualment són constitutius de delicte. Un canvi interpretatiu desfavorable per al reu, per cert, que hauria d'haver provocat l'admissió de la causa d'exempció de responsabilitat al·legada per la defensa: si el tribunal mateix que jutja els fets els havia considerat fins aleshores conforme a dret, concorre en l'encausat un desconeixement no superable de la il·licitud de la seva conducta (tècnicament se'n diu error de prohibició invencible), que n'elimina la culpabilitat.

Per tot això, la condemna d'Espot reflecteix a la perfecció el canvi regressiu protagonitzat per l'aparell repressiu i coercitiu estatal, que no dubta a recórrer al denominat dret penal de l'enemic (en aquest àmbit: contra qui qüestiona la sagrada unitat de la pàtria i els seus símbols, tot s'hi val), i esdevé un paradigma eloqüent de la involució que en matèria de drets fonamentals i llibertats públiques ens ha tocat viure d'un temps ençà.

Etiquetes