A Balears, amb un repartiment exactament igual d'escons que el passat desembre, no és veritat que el resultat sigui igual. Tot el contrari: sense que cap diputat ni senador canviï de color, la política de l'Arxipèlag ha patit un sotrac important. El PP, que l'any passat presentà Mateu Isern, el suposat candidat estrella, el nin guapo, l'únic element presentable, deien, per primera vegada va fer pitjor resultat que el de l'Estat, que era el pitjor de la seva història. Aquest juny, amb menys participació i amb una candidata grisa, imposada i desconeguda, aconsegueix més vots absoluts i més percentatge que a Espanya. La marca indeleble del PP torna lluir sobre aquesta terra com un ferro ramader que en mostra i demostra la propietat. Actes electorals sense públic i enquestes negatives només palesen que la tradicional hipocresia, gairebé esquizofrènia bipolar entre el que es fa i el que es diu, és viva i impregna la vida social.
Pel PSOE, un mal resultat només podia ser pitjor. No ha estat pitjor, per tant, han guanyat, malgrat que no sabem què. I no ho sabem perquè lidera un Govern que, amb l'oposició delmada, desorientada i frustrada, perd suports i afegeix sal a les ferides entre els socis. Qualsevol resultat que no garanteixi estabilitat als actuals governs de pacte és un seriós advertiment que la data de caducitat s'acosta perillosament a la de finalització de la legislatura.
L'hòstia (utilitzar qualsevol altre mot semblaria dissimular) de la unió entre Esquerra Unida, MÉS i Podem va més enllà d'haver perdut una quarta part del que per separat tenien: han perdut el discurs, i amb ell les excuses. El discurs triomfalista de qui assegura sumar èxits als èxits anteriors, i mostrar la suma com la potència d'un poble fart de corrupció i mal govern. Ni una cosa ni l'altra. El moviment del canvi, que ha de netejar el país, perd la llet pel rostoll.
Per això, el resultat canvia el taulell de joc que hi havia des de desembre. Els partits tradicionals, del bipartidisme que semblava erosionat, augmenten percentatges, fins i tot vots. No sé on és el suposat consens sobre la necessitat d'un gran canvi polític, econòmic, cultural i social a Espanya. En cas que existeixi, no és ni aquí ni ara.
