No ens faran canviar

Cal que expressem un cop més i sense deixar de fer-ho mai, la nostra més gran repulsa contra qualsevol acte de violència

Malauradament, vivim en uns moments en els quals la violència, les atrocitats i la mort estan a l’ordre del dia, i sense voler culpar els mitjans i les xarxes socials, correm el risc de que, la sobreexposició per tot tipus de canals a aquestes informacions acabin immunitzant-nos contra elles.

Abans d’ahir, de nou, rebíem la noticia que, a Estocolm, un pertorbat, un assassí, per mitjà d’un camió robat havia atropellat la multitud en una de les zones més comercials i concorregudes de la ciutat. Una acció que, per les seves similituds, es vindria a sumar a les que vam viure, malauradament, a Niça, a Berlín, i Londres, però a les que lamentablement, n’hem de sumar moltes d'altres pels objectius que persegueixen.

Davant d’aquests fets, cal que expressem un cop més i sense deixar de fer-ho mai, la nostra més gran repulsa contra qualsevol acte de violència. Repulsa contra l’acció, repulsa contra qui l’ha perpetrat i suport incondicional cap a les víctimes, les seves famílies i els ciutadans i governs que n’han patit les conseqüències. No fer-ho voldria dir que anem cap a aquesta immunització que comentava, signe clar de que la nostra societat sí que estaria malalta.

Cal també ser intransigents amb aquells que, a través d'aquests actes, aprofiten per culpabilitzar religions, pobles o ètnies (o altre criteris generalistes). No senyors! Cal dir-ho ben alt i clar: els culpables són aquells que han perpetrat l’atac, aquells que els han donat suport i aquells que els han instigat i en cap cas (de moment no se m’ha pogut demostrar mai el contrari) darrera d’aquests fets no hi ha una religió (tot i que aquests esgrimeixin motius religiosos), no hi ha un poble (tot i que aquests puguin esgrimir motius territorials) i no hi ha una ètnia (encara que aquests hi puguin esgrimir aquestes motivacions).

Per la mateixa regla de tres, tots nosaltres hauríem de ser culpables, ja que sempre hi ha hagut pertorbats i criminals al nostre entorn que han esgrimit aquests mateixos arguments com a justificació.

Cal exigir a les autoritats i institucions ser diligents i efectives contra aquest tipus d’atacs. Cal trobar els mecanismes per fer-hi front. Ara bé, en aquesta lluita, no tot s’hi val, i, per tant, cal reafirmar més que mai la nostra confiança en l’estat de dret. No podem acceptar ni transigir que en pro d’aquesta seguretat puguem perdre drets i llibertats.

Ara que darrerament aquest debat també ha sortit a casa nostra, cal preservar un equilibri just entre les dues parts. Cal poder garantir uns nivells suficients de seguretat sense malmetre els drets i llibertats de les persones, perquè, si això passa, els que perpetren aquests atacs també hauran guanyat. Si això passa, hauran acabat amb el model de societat que nosaltres defensem i seria una altre signe clar d’una societat malalta.

Parlar de seguretat i fer-ho aquí és un tema cabdal, fins i tot més que en altres llocs, ja que n’hem fet d’aquest fet un dels nostres principals actius.

Sovint no ho valorem prou perquè ho hem viscut i ho vivim en el dia a dia com un fet plenament normal, però quan parles amb gent nouvinguda ho ressalta com una de les principals virtuts (sinó la que més) de les moltes que tenim com a país. La nostra obligació és preservar-la però no a qualsevol preu.