Publicitat
Publicitat

No sense el meu fill

És legítim que pugui aixecar suspicàcies quan un polític tria un familiar com a col·laborador però a ningú li molesta quan hi ha un cantant, un esportista o un actor que segueix l’estela dels pares

El Pénélope Gate a França o la contractació per part de la consellera general Sílvia Bonet del seu fill per a fer feines de secretariat i de redacció de notes de premsa són casos recents d’un tema que aixeca molta controvèrsia: la de posar familiars en l’àmbit polític.

El què passa és que la política no gaudeix del mateix tracte que altres esferes professionals. Pràcticament ningú critica que un futbolista vulgui seguir les passes del seu pare, que una actriu faci la mateixa feina que la seva mare o que un cantant vulgui repetir l’èxit que va tenir el seu oncle. Fins i tot s’aixeca un corrent de simpatia i hi ha gent que va al cinema, al teatre o a un concert per veure com ho fa el fill, la filla o el nebot d’aquella gran estrella ja retirada.

La popularitat d’aquesta és un factor que ajuda en l’inici de la carrera de la jove promesa tot i que no triguen a arribar les comparacions, que com ja se sap, sovint són odioses. El mateix succeeix amb les anomenades empreses familiars quan és tot un honor que el fill o la filla agafin el relleu dels pares. Aleshores, per què aquestes reticències quan es tracta de la política? Potser és el fet que els diners siguin públics? El que caldria seria regular l’accés a aquests llocs de treball en funció dels estudis i de la preparació dels candidats.

Així no caldria que un conseller general o un ministre hagués de renunciar a contractar el seu fill si aquest s’ha doctorat en ciències polítiques i vol fer carrera política. Si aquesta persona compleix tots els requisits i és eficaç, el fet que pertanyi a la família d’un càrrec polític no hauria de tenir importància. I a més el vincle familiar aporta una dosi de confiança que no es tindria amb algú a qui no es coneix prou.

L’accés a la funció pública ja es fa per concurs o per edicte, per tant es podria fer el mateix amb els llocs de treball de l’entorn dels polítics. Segurament no s’hauria de dur a terme un concurs, senzillament una entrevista davant d’un jurat i unes avaluacions posteriors per comprovar que el candidat se’n surt amb les tasques assignades. Prohibir no és la solució quan n’hi ha prou amb regular.