OPINIÓ

No n'hi haurà prou amb la modificació de la sedició

Fa uns dies el nou govern de Pedro Sánchez va verbalitzar, per boca de la ministra d'Hisenda i portaveu, María Jesús Montero, el propòsit d'escometre una reforma del Codi Penal que, entre altres matèries (amb tota seguretat, els delictes contra la llibertat sexual o contra el medi ambient), podria comportar una revisió del delicte de sedició i, en particular, del seu desproporcionat marc penològic. Poc després ho confirmava la vicepresidenta primera, Carmen Calvo, tot indicant que “Europa ens ha enviat missatges que allà [ scil. en el Codi Penal] s'hi ha de canviar alguna cosa”. Es tracta d'una proposta no inclosa en els acords de govern ('Coalición Progresista: Un nuevo acuerdo para España') del PSOE i la Coalició Confederal que encapçala Unidas Podemos, però que sí recollia el programa amb què es va presentar a les eleccions una de les forces que l'integren, En Comú Podem, que en demanava expressament la derogació. Si la iniciativa legislativa es vehicula a través d'una proposició de llei dels grups parlamentaris (i no d'un projecte de llei governamental), de manera que s'estalvia l'evacuació dels informes preceptius, entre d'altres, del Consell General del Poder Judicial, i es tramita per via d'urgència, podria estar en vigor abans de l'estiu. 

Si això es confirmàs, d'entre totes les possibilitats a l'abast del nou executiu (que explicàvem amb més detall a La complicada gestió de l’escenari postsentència, ARA Balears, 22-11-2019), s'hauria optat per la via que permetria transitar cap al que s'ha denominat la desjudicialització del conflicte (en la part que afecta les conseqüències de la sentència del Procés) que ofereix aparentment més garanties d'èxit davant del perill de descarrilament per la intromissió d'altres agents. Efectivament, atès que l'exercici de la prerrogativa de gràcia és susceptible de control jurisdiccional, un eventual indult, total o parcial, dels condemnats podria ser anul·lat per la sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem (recordem que el tribunal que va dictar la sentència, això és, la sala penal del mateix òrgan, hauria d'haver informat prèviament de la conveniència de la concessió tenint en compte 'especialment les proves o indicis de penediment que s'haguessin observat'). Al seu torn, sembla descartada a hores d'ara una llei d'amnistia, la mesura més ambiciosa i amb una major càrrega simbòlica, i, per tant, alhora, la més costosa políticament, que acabaria amb tota seguretat al Tribunal Constitucional. Més enllà d'això resta l'endolciment del règim de compliment de la pena privativa de llibertat mitjançant la classificació dels reclusos en tercer grau, competència de l'administració penitenciària autonòmica, però amb la incògnita del paper obstaculitzador que hi podria jugar el Ministeri Fiscal (del recurs contra aquesta decisió, en seria coneixedor el tribunal sentenciador).

Si es reforma el delicte de sedició i se'n rebaixa el marc penal (i més encara si, desitjablement, s'arribàs a derogar), opera la retroactivitat de la llei posterior favorable. Això és, dit ara amb caràcter general, la nova disposició legal que introdueix un tractament més benigne dels fets desplaça la llei vigent en el moment en què es cometeren i aplicada en el judici. I la conseqüència que se'n deriva pot comportar l'excarceració immediata del reclús, si els fets han deixat de ser delictius o la nova pena més benèvola es pot entendre executada pel temps ja transcorregut en presó, o, almenys, pot conduir al redimensionament de la condemna que resta per complir per ajustar-la al nou marc legal més beneficiós. 

No obstant això, en el cas concret dels condemnats per sedició en la sentència del Procés, aquests efectes no serien automàtics. Primerament, perquè caldria una revisió a fons de tot el capítol de delictes contra l'ordre públic per evitar que, en tràmit de revisió de sentència, els fets, en cas de despenalitzar-se la sedició, no poguessin ser reconduïts a altres tipologies delictives de la mateixa naturalesa, encara que amb penes lògicament més curtes. Però, sobretot, i en segon terme, perquè, per a quatre dels casos, fins i tot en cas que desaparegués la sedició, es mantendria intacta la condemna per malversació de cabals públics, que va concórrer –així es va apreciar en la sentència de 14 d'octubre– en concurs medial amb la sedició. Val a dir que aquest detall és molt important, perquè sorprenentment el Tribunal Suprem no explicita en la seva resolució quina pena els escauria en concret per la malversació, per realitzar després el càlcul que pertoca a aquesta classe de relació concursal entre delictes (el Codi Penal només indica que cal imposar una pena superior a la que hauria correspost per la infracció més greu i que no pot excedir de la suma de les penes concretes que s'haurien imposat separadament per cadascun dels delictes). Doncs bé, cal avisar que, pel fet de tractar-se d'una quantitat superior als dos-cents cinquanta mil euros, la modalitat de malversació per què varen ser condemnats és l'hiperagreujada de l'incís final de l'art. 432.3 del Codi Penal, i que la pena en aquests casos pot arribar fins al dotze anys de presó (!). Efectivament, la sala segona del Tribunal Suprem, en la revisió de la sentència, a l'hora d'imposar la nova pena resultant, podria optar per una forquilla que oscil·laria entre un mínim de sis anys de presó i un màxim de dotze.

El desllorigador serà mal de trobar: per revertir la situació caldrà molta més voluntat política que la que es pugui concretar en una modificació puntual del Codi Penal.