No tot s’hi val

El Carnaval hauria de partir d’un acord on no hi hagués ni racisme, ni masclisme, ni classisme

En Roc fa anys que no es disfressa. Només en acabar la universitat va decidir que a ell aquestes coses no l’atreien en absolut. Encara recorda com a col·legi l’obligaven a disfressar-se. Un any de pistoler de l’antic oest. El següent de lluitador ninja. L’altre va tocar la pel·lícula de moda del moment. Malgrat no tenir elecció, era petit i no es plantejava el perquè el divendres de Carnaval tothom canviava la seva roba habitual per allò que mai podrien ser.

Un any, en plena adolescència revolucionària, amb els amics van decidir que anirien vestits de dona. Ara se n’adona que no només no era revolucionari, perquè totes les generacions de joves ho fan, sinó que comportava una objectivitat de la dona que en revisar les fotografies que hi ha, li cau la cara de vergonya. Van vestir-se d’infermeres, però amb una bata que tapava per poc els calçotets. Van voler posar-se pits, però eren tan grans que la bata no els podien contenir. Llavors feia gràcia; més de quinze joves, en un col·legi religiós vestits de dona.

Ai las, pensa ara. Per quin sant motiu ho devien fer? Ara ja no només no es disfressa, sinó que no entén l’objectiu de fer-ho. Assumeix que es tracta de fer l’animal, d’oblidar per un dia què som i poder convertir-se en allò que somiem. Moments passats de la humanitat o ser, per un dia, un superheroi. Ara bé, un dia en què els tabús i els complexos socials podrien desaparèixer, no és res més que la confirmació del món on vivim.

Fa poc, i gràcies a un fil de Twitter d’una dona que denunciava les disfresses dirigides a les dones, una marca de supermercats en va retirar la majoria per sexistes. Totes les disfresses que venia tenien un punt en comú: utilitzaven peces de roba curtes amb l’objectiu d’exposar el cos de la dona sense cap altre motiu que aquest. Aquesta empresa les va retirar, però la resta no. Ni aquest any, ni el vinent. El Carnaval, si volem entendre’l com una distòpia on tothom pot ser allò que vol, o que no s’atreveix a ser la resta de l’any, hauria de partir d’un acord on no hi hagués ni racisme, ni masclisme, ni classisme –ningú es disfressa d’empresari, mentre que les professions com el fontaner, l’obrer o el granger mai caduquen–.