No n'hi ha prou

"Que bèsties!" La primera de les expressions que a un li ve al cap tot just t'assabentes de l'atemptat. El condemnes, és clar. T'afegeixes a les mostres de condol, efectivament. I una vegada i una altra et repeteixes la teva filosofia de vida: cap idea està per damunt de les vides humanes. "Je suis Charlie", és clar que sí.

Però un cop ha passat el primer moment del xoc per la massacre perpetrada i posterior assalt de les forces de seguretat que va engrandir les morts, toca anàlisi, toca reflexionar sobre què està passant i toca, sobretot, no caure en la temptació hipòcrita.

Treballadors de la revista satírica declaraven que "Els nous amics de 'Charlie Hebdo' ens fan vomitar", en clara referència a tota la colla de caps d'Estat, primers ministres i representants de governs de tot el món que a primera fila de la manifestació de diumenge a París caminaven "en defensa dels valors democràtics i de la llibertat".

Una barreja formada per polítics que han tancat mitjans de comunicació o els han coartat, que han practicat la censura, que han aprovat en els seus parlaments "lleis mordassa", que governen des de l'ultradreta, que estan tacats per la corrupció o que els seus exèrcits han assassinat periodistes... tots ells agents actius d'atacs contra la llibertat d'expressió i de premsa. Tots aquests són Charlie? Tots ells defensen els valors democràtics i la llibertat?

Aquesta solidaritat internacional només servirà per recordar una fotografia però, i després què? No n'hi ha prou a criticar el fonamentalisme religiós, cal anar més enllà en la reflexió i l'anàlisi. Recomano llegir el filòsof eslovè Slavoj Zizek.