Un breu article, quasi una nota, de Quim Curbet en el seu deliciós blog m’ha aportat la millor imatge, la més acurada metàfora del que està passant. Basta llegir “Un semàfor en vermell pot tardar uns minuts a posar-se verd, però a mesura que passa el temps i no canvia al color de l’esperança ens comencem a impacientar. I si s’ha espatllat? Poden passar un grapat de minuts, però finalment decidim arrancar encara que el senyal continuï indicant que ens aturem. No hi ha ningú que esperi durant hores, dies i anys davant d’un semàfor encallat” per veure-t’hi retratat. Poca gent s’empassa els semàfors vermells d’habitud. Uns per respecte a les normes, d’altres per por de les conseqüències, la majoria s’espera com és i pot: amb resignada impaciència, mirant a cada segon si torna verd; amb dispersa paciència, descentrant el focus d’atenció en centenars d’imperceptibles variables; amb somiadora absència, deixant que el cap se’n vagi lluny. Però, més tard o més d’hora, tots acabarien guaitant a costat i costat, atalaiant per si s’acosten policies o altres vehicles, per tal de transgredir el mandat. Que vingui un agent de l’autoritat a explicar-te que no, que s’ha d’esperar que la disfunció s’arregli, fa rialles. Si, a més, et proposa, des del cotxe estant, telefonar a l’ajuntament per denunciar la pana, l’esclafit ha de fer tremolar els vidres. Entre singlots i rialles, que no se us acudeixi replicar que telefonar mentre se circula també està penat, perquè llavors us poden acompanyar al quarter de policia o al bar, a brufar que us heu fet còmplices per tal de superar el ridícul. I així estam, de ridícul a ridícul, a punt d’acabar tots als quarter. Perquè sentit de l’humor, no en tenen.
