No és notícia

Hi ha coses dels informatius dels mitjans públics catalans que em costa d'entendre. I no sóc l'únic a qui li passa. Me n'adono quan veig que hi ha persones que ho posen en relleu, com Víctor Alexandre entre altres, o comptes de Twitter que ho revelen com @barbarissimes, @tvcatanyolia o @tevetres. El fet és que ja no és només qüestió de qualitat lingüística, sinó d'enfocament, d'haver perdut el nord.

Moltes vegades em pregunto què se n'ha fet d'aquells objectius que tenien els mitjans públics quan es van crear. Ja no serveixen per ensenyar els catalanoparlants a parlar bé sinó per normalitzar els barbarismes i les incorreccions de l'àrea metropolitana per tot el domini lingüístic. "Vivenda" i "liderat" en són el paradigma, però n'hi ha a grapats. Aquests mitjans tampoc serveixen per informar des d'un punt de vista català i crear un imaginari col·lectiu, sinó perquè aquells que no mirem les televisions espanyoles ens puguem assabentar de quines són les tendències i les noves figures de la faràndula espanyola. I, per exemple, si hi ha un cas de violència domèstica a Màlaga, sovint té més pes que si el cas s'ha produït a Manacor o a Perpinyà. I això, si aquest segon arriben a recollir-lo..! Deu ser el que té tirar d'agències de notícies... espanyoles.

Una gota d'aquelles grosses i fredes que, per mi, contribueix més a vessar el got, m'ha caigut des del portal del 324. "Agredeixen brutalment una dona per parlar castellà en un tren de Londres", deia un titular destacat ara fa una setmana. A mi no em fa res que el portal públic de notícies català reculli aquesta informació. I crec que els fets que descriu són completament denunciables. El problema és que d'agressions per parlar en català, n'hi ha a cabassos. Siguin amb violència o sense, amb abús de posició poder, amb component racista... N'hi ha molts i els mitjans públics no sempre els recullen. I menys, amb la mateixa rellevància a la portada. Per què? Que no són notícia? Doncs podria ben ser... Són tan habituals que ja no desperten interès. I són tan tolerats que molts ni les mateixes víctimes els denuncien. Abaixen el cap i s'ho tiren a l'esquena fent honor a la magnífica submissió lingüística a la qual fa segles que estem subjugats. I els mitjans públics reprodueixen aquesta actitud; com que això forma part de la normalitat, no és notícia.

De casos d'agressions lingüístiques n'hi ha a les comissaries de policia, als aeroports, als patis de les escoles, als carrers, a les empreses, en consultes mèdiques, quan cada dos per tres, hi ha metges que neguen a atendre un pacient perquè parla en català... I desatendre un malalt per qüestions lingüístiques a casa seva no és escandalosament denunciable? Si no ho denuncia a crits la Plataforma per la llengua o el cas no afecta algú amb poder de convocatòria, no transcendirà a la nostra.

A qui no l'han insultat o amenaçat per parlar en català? Segurament són ben pocs els que no s'hi han trobat. I potser és, directament, perquè sovint renuncien a una cosa tan personal com la seva identitat i a la seva forma de ser i parlen en castellà per evitar problemes o enfrontaments... Perquè, per aquesta regla de tres, resulta que ser catalanoparlant és problemàtic, oi? Efectivament, tenim un problema d'autoestima lingüística. Però el problema gros potser és l'ignorant o intolerant. O millor dit, xenòfob etnocentrista.