No és possible que tots aquests que han maldat de les coalicions i pactes, que han definit com a impures o sospitoses totes les formacions que no són exactament la seva, que han llançat als quatre vents la seva immaculada oferta... ara s'escabellin de la pètria unitat de la dreta. Una dreta que ha fet el toc de campana avisant que l'esbarjo s'ha acabat, que ja n'hi ha prou de jugar a Ciutadans o a abstencionistes ofesos. La majoria ha tornat, callat, a la marbrenca fortalesa d'un PP ple de vetes i d'aigües, però compacte.
Tanmateix, la suma de les esquerres no sumaria, tot i que sociològicament Espanya es defineix de centreesquerra. Ho hem comprovat aritmèticament amb la coalició Units Podem, que a Mallorca s'hi afegí MÉS. No sumen, fins i tot a molts llocs resten. Ara imaginau-vos que s'albiràs un pacte amb el PSOE, un tracte d'iguals que no suposàs una humiliació per a l'altre: impossible. Cadascuna de les parts ha exigit al llarg de sis mesos la humiliació de l'altra, que es definís perdedora. No saberen aprofitar el moment en què el votant de dreta juntà la frustració econòmica amb l'oi a la corrupció. Un moment, només un moment que després s'espassa i torna la cuirassa, el costum, la resignació. El moment ha passat, i molts de votants d'esquerra quedaren a casa. Qualcú pot aferrar-se a l'emblanquinat i alegrar-se que s'han acabat els temps de les majories, que això significa una millora sobre la piconadora que hem patit. És veritat, malgrat que podem sospitar que el procés de recuperació de l''statu quo' ha començat i no té aturall. Tornam a la casella de sortida, a confiar-ho tot a les forces socials, extraparlamentàries. Ara els exigirem el que no han fet els partits, i no sembla ni lògic ni just.
