No vulguem córrer massa
No sé si ja hem sortit de la post-adolescència, però sí que sé que busquem sempre que podem els consells dels qui han viscut el que nosaltres comencem a entreveure
“Fes-me cas, que sé del que et parlo. Jo això ja ho vaig viure”. Sent adolescents sentíem aquesta frase tants cops que vam acabar odiant-la. Ja no ens crèiem ningú que ens parlés des d’una suposada experiència que no volíem donar per bona. A mesura que vam deixar l’adolescència enrere i vam endinsar-nos en la post-adolescència, vam començar a entendre alguns d’aquests sermons bondadosos que ens intentaven fer reflexionar. No sé si ja hem sortit de la post-adolescència, però sí que sé que busquem sempre que podem els consells dels qui han viscut el que nosaltres comencem a entreveure.
Al Consell dels Joves celebrat aquesta passada setmana, un dels clams més forts va ser demanar que els joves de 16 anys poguessin conduir sols. Andorra és un cas excepcional en aquest àmbit. A tots ens feia molta il·lusió poder posar-nos al volant d’un vehicle dos anys abans de poder votar. Prioritats d’aquelles edats. Acceptàvem, sense plantejar-nos cap alternativa, que durant dos anys conduiríem només pel territori del Principat amb un adult al costat. Ens semblava perfecte.
Quan arribaves a la universitat o establies relacions amb gent de fora del país, t’adonaves que mentre els teus companys lluitaven per aprovar els exàmens de conduir, confiaven en tu a la carretera. Aquesta confiança naixia de vés a saber on. Potser de les explicacions que donàvem perquè durant dos anys no havíem pogut fer l’imbècil al volant. Potser perquè teníem un alt càrrec de l’exèrcit del seny al seient del copilot. Tant se val. Teníem més experiència que ells i això els oferia seguretat.
No puc imaginar-me la por dels meus pares durant aquells dos anys en què volia agafar el cotxe encara que fos un diumenge del pont de la Puríssima. Volia conduir, retocar els retrovisors, canvia el dial de la ràdio i no moure la mà dreta del canvi de marxes. Tot alhora, com si fos un home orquestra. A mesura que passaven les setmanes vaig anar aprenent que la conducció necessita concentració. També van ajudar el catàleg de mirades assassines, reprovatòries i –les que menys– condescendents, dels meus pares. Ja fa vuit anys que condueixo i no m’imagino com podria tenir paciència amb el meu jo dels 16 anys. Ara bé, encara puc imaginar-me menys la por que haguessin tingut els meus pares si als 16 hagués pogut conduir sol.
