No sóc jo

Un amic m’ha explicat que per fi ha pogut obrir el seu negoci. Que tenia feina, però que no podia treballar per culpa dels tràmits. I que va tenir ganes de plorar. I això m’ha arribat a l’ànima

Quan em vaig fer autònoma pensava que era l’única persona que havia tingut problemes amb els tràmits. A mida que ha anat passant el temps m’he adonat que és un problema genèric. No pretenc criticar cap administració, ni el funcionament d’aquestes. Només vull que quedi clar que moltíssimes persones ens hem sentit molt desorientats amb els diferents discursos que des de les administracions se’ns han anat donant, i la desconfiança que això genera en un moment clau com aquest.

L’obertura d’un negoci no és senzilla. Darrere de tot hi ha gent que ha posat molts diners, potser els estalvis de la seva vida i tota la il·lusió del món per tirar endavant el seu projecte.

Aquesta setmana m’he trobat amb un amic que m’ha explicat que per fi ha pogut obrir el seu negoci. Que tenia feina, però que no podia treballar per culpa dels tràmits. I que va tenir ganes de plorar. I això m’ha arribat a l’ànima. Plorar per culpa de les traves burocràtiques que se li han presentat. L’han rebotat d’un lloc a l’altre sense donar-li solucions. Pilotes fora. I pel camí perdent diners per haver de rebutjar feines, per no poder facturar.

El cas és que no és un fet aïllat. Curiosament dimecres em vaig trobar amb una altra persona que volia fer-se autònoma, però que havia preguntat per fer els tràmits i en cap lloc li havien dit el mateix, i no ho tenia gens clar. Ha preferit seguir a la seva feina, en la qual no se sent motivada gens ni mica, que emprendre un negoci en solitari, i no per manca de coneixements professionals ni d’oportunitat de negoci, si no per tràmits. A mi això em crema.

Si les nostres administracions no posen de la seva part, si no s’unifiquen els procediments, si no estan ben formades les persones que ens han de resoldre els problemes, no pretenem que això prosperi.