Ahir us parlava de l'estúpida sensació de votar per canviar Espanya, talment compr bitllets de l'ONCE per si toca. Al mateix temps, Sebastià Alzamora, que té més paciència que jo, ens explicava que s'havia empassat la pel·lícula 'El santuario no se rinde', amb la qual la TVE del govern Rajoy celebrà els 80 anys del cop d'estat feixista. Sebastià rematava l'article: "En vuitanta anys, l’Espanya de l’odi no s’ha mogut del lloc que considera propi per dret de conquesta: el poder i la seva manipulació més barroera. No, ells no es rendeixen", i aportava arguments al realisme de tenir el que tenim i de ser el que som, i no n'hi ha més. O sí, sí que n'hi ha més: hi ha uns ciutadans emprenedors que es comprometen a canviar Espanya, treballen i lluiten des de tots els àmbits (econòmics, culturals, polítics, artístics, científics...) per aconseguir-ho. Només hi ha un problema: sempre perden. Unes vegades de manera tràgica i radical, d'altres per incapacitat de trencar la immensa cotilla que el poder ha teixit des dels Reis Catòlics (que ja té gínjols l'apropiació en exclusiva de la fe). És vera que els millors tornen a intentar-ho (o se'n van a l'estranger), però a la majoria se'ls panseixen les esperances i deixen les il·lusions en guaret. Mentrestant, la Televisió Espanyola, fidel reflex d'una part important de l'Estat, ho deixa clar: 'el santuario no se rinde'.
