Oficial, però no real

Em preocupa que acceptem, com un fet natural i inevitable, l’omnipresència i omnipotència d’una llengua estrangera a Andorra

El català és la llengua oficial d’Andorra, i a més és l’única llengua oficial a Andorra. No estic descobrint res, perquè l’oficialitat del català no és opinable. És un fet. Ara bé, al nostre país la llengua oficial dista molt i molt de ser la llengua real. Això tampoc no és opinable. És una dada. Ens hauria de sorprendre, i fer-nos reflexionar i reaccionar, l’abúlia amb la que tolerem aquesta situació de desdeny col·lectiu envers el català, precisament en l’únic estat del món on és oficial de forma exclusiva.

Ras i curt: l’empirisme quotidià ens demostra que a Andorra no pots viure, ni de lluny, 100% en català. Per contra, llevat del cas que una persona tingui un vessant polític, o bé s’incorpori a l’administració pública o judicial, aquesta persona pot viure perfectament a Andorra 100% en una llengua estrangera. Sempre la mateixa llengua estrangera.

Caminant pels carrers en dies laborables de mesos turísticament fluixos (és a dir, quan gairebé no hi ha visitants de fora), pareu l’orella a les converses que sentiu pel carrer. Són una mostra representativa dels hàbits lingüístics de la població que vivim a Andorra. He comprovat abastament que la majoria d’habitants parlen entre ells en una llengua estrangera. Sempre la mateixa llengua estrangera.

Hi ha molts exemples, i segur que tots els lectors han estat protagonistes d’experiències dissortades en botigues, restaurants, oficines, etc del nostre país, en què la comunicació en català, fins i tot en els seus continguts més elementals i esquemàtics, ha estat del tot impossible. Hem d’acceptar que un cambrer o un venedor no hagin de conèixer el significat de paraules com “debades” o “àdhuc”, però si aquestes persones estimessin mínimament la seva feina haurien de voler-ne conèixer la terminologia més simple. Massa sovint, gairebé cada dia, tots nosaltres ens veiem obligats a emprar una llengua estrangera –sempre la mateixa llengua estrangera– si volem menjar un entrepà de pernil i formatge o comprar un parell de sabates de color blau. Fins i tot (en soc testimoni directe) “una copa de vi blanc” arriba a ser un obstacle idiomàtic insuperable, tot i les evidents similituds fonètiques amb la llengua estrangera omnipresent.

Omnipresència. Em preocupa que acceptem, com un fet natural i inevitable, l’omnipresència i omnipotència d’una llengua estrangera a Andorra. Sempre la mateixa llengua estrangera.

Pot semblar que m’estic referint només als immigrants. Malauradament, em temo que la cessió de sobirania idiomàtica abasta també els nacionals. Tot andorrà sap parlar el català (bé per haver estat escolaritzat a Andorra, bé per haver superat les proves oficials d’integració al país). Però conec molts casos (tots coneixem massa casos) de persones amb el passaport andorrà que “passen” completament del català, tot utilitzant preferentment, per iniciativa pròpia, una llengua estrangera com a vehicle principal de comunicació. Sempre la mateixa llengua estrangera. Fins i tot massa sovint sento treballadors de l’administració pública que al lloc de feina, i a la vista –i oïda– de tothom, desimboltament parlen entre ells la llengua estrangera (això em dol especialment, en tant que funcionari).

Les enquestes d’hàbits televisius de la població d’Andorra mostren que, amb molta diferència, les cadenes més vistes al nostre país són, en conjunt, aquelles que s’expressen en una llengua estrangera. Sempre la mateixa llengua estrangera. Conseqüència o causa, demostració o motiu, conclusió o cavall de Troia?

No constato cap indici de reversió de la situació actual. Més aviat al contrari. El català només és d’ús generalitzat en tres àrees i mitja, molt concretes: l’administració pública, la justícia, la política i l’escola (les aules, no pas els patis). Mentrestant, tots els altres àmbits (treball, comerç, social, lleure, esport, etc) són dominats per una llengua estrangera. Sempre la mateixa llengua estrangera. Permeteu-me, per un moment, ser pessimista: en cas de continuar i agreujar-se la tendència actual, no és impensable que dintre d’uns quants anys, lustres o dècades un grup nombrós de ciutadans se sentirà legitimitat, i amb prou força, per demanar la cooficialitat de les dues llengües. Si arribés aquest supòsit, el català a Andorra serà mort en poc temps. I amb ell morirà la sobirania. Si s’arriba a aquest punt, serem engolits.

Hem de defensar aferrissadament la nostra llengua oficial. Hem de parlar-la, i exigir que es parli. No abandonar-la. No cedir amb facilitat a la temptació de passar a la llengua de l’interlocutor “per fer via”.

No n'hi ha prou amb saber parlar català. S’ha de parlar català. Ens hi juguem la sobirania.