Corres el perill de ser titllat de vell xaruc si qüestiones l'alegria jovenívola d'okupar edificis buits. Si, a més, qüestiones els tics justiciers que eixumoren, al títol de vell xaruc t'hi afegeixen el de malsofrit i casta. Ja veurem com què acab al final de l'article. El cert és que el moviment okupa té una funció, com la tenen tots aquells que palesen els problemes del nostre sistema. Deixondeixen consciències, provoquen debats i acceleren preses de decisions, almenys en teoria. En els seus orígens, el moviment okupa ha conscienciat del problema que tenim amb l'habitatge i la perversa manera d'entendre l'especulació com a legítima opció econòmica. Un problema que mereix un debat que fa temps s'engegà però que no acaba de produir la legislació que el solucioni ni, tan sols, que l'apedaci. Tenim cases sense gent i gent sense casa, ambdues variables en quantitats que superen el marge d'error que pot suportar tot sistema, i no avançam. Però l'okupació només és denúncia si no té vocació de permanència; si no, és constituir-se en part i jutge en un judici sumaríssim sense participació d'altres parts, impropi de l'estat de dret. A més, sempre em queda el dubte de si realment es volen canviar les lleis i fer que un habitatge no pugui restar buit més que un determinat temps, o simplement demostrar el malestar, la ràbia i la provocació. Ho dic perquè ni s'intenta que els partits assimilin el discurs i el converteixin en legislació, talment passa a altres països, ni em consta interès a l'hora de votar. No entenc un centre que s'autoanomeni cultural sense un interès real per transcendir en els costums, que en societat esdevenen lleis. I ara, digau-me el que vulgueu.
