OPINIÓ
Opinió 22/09/2016

Orgull Llonguet com a excusa absoluta per parlar del meu país

3 min

Allò millor que li ha passat al teixit juvenil de Palma en molt de temps és diu Orgull Llonguet. No es tracta de la bauxa. Tampoc de la suposada trivialitat de generar una neofesta a partir del conflicte de bàndols nobiliaris del segle XVII. Va molt més enllà. Senzillament, que en un país amb una societat civil endèmicament precària arrelin festes autogestionades en clau popular i amb una base de valors democràtica, oberta i pel canvi social, és un miracle. Si el significant "fer país" té algun significat, és aquest.

Ara han de durar. Això és el més difícil. La perdurabilitat dels projectes culturals i cívics –però també els empresarials– és l’handicap per antonomàsia a casa nostra. Preocupa que en una ciutat de quasi 400.000 habitants i en una illa de gairebé un milió de nadius costi que els projectes perdurin. Que la gent es cregui que fa i pot fer grans coses i les faci perdurar. Per ventura vengui d’enfora. Enllaça amb qüestions que em preocupen. Quan manca un relat general, que hauria d'estar edificat des dels moviments socials, des del teixit socioeconòmic responsable i des de l'esquerra i el mallorquinisme, tot s'ensorra. Ho vivim cada dia, amb un govern –amb notables excepcions! – que fa passar una penada i que massa sovint ens fa recordar les errades, més que els encerts, de les experiències anteriors. Com a ‘Groundhog Day’, aquella pel·lícula del 93, de Bill Murray , en què el dia de la marmota feia que un jorn rere un altre –una legislatura de progrés rere una altra? – es repetissin els mateixos esquemes. La clau és més lluny, però.

Hi ha una anècdota que ho il·lustra perfectament. No fa gaire, un anyet i escaig, vaig entrevistar Xosé Manuel Beiras per a un mitjà de Barcelona. El personatge no necessita presentació. Amb un carisma indiscutible, una cultura vastíssima i una biografia salvatge, el vell polític gallec va anar desgranant-me, en una conversa llarga, el seu entramat de xarxes i relacions amb intel·lectuals, activistes i polítics d’arreu de l’Estat durant la Transició. Com és natural em parlà de moltíssims catalans. També de valencians –em digué que havia visitat Joan Fuster a casa seva en un grapat d'ocasions i que hi tingué molt ‘feeling’!– En un moment donat, no vaig poder evitar demanar-li per Mallorca, pels mallorquins, per quins illencs –de les nostres illes! El canari Cubillo no valia!– havia conegut. Esperava uns noms i unes sigles –diverses sigles– quasi segures. Esperava això i esperava sorprendre’m amb persones que no imaginava. Amb connexions al·lucinants. Aquí, en Beiras callà. Mirà el sostre de la cambra. Sospirà. El torrent de paraules finí per primer pic en 47 minuts de gravació. Fins que digué, titubejant, alguna cosa semblant a: “No me acuerdo mucho… quizás a alguno… pero no recuerdo si venían a los foros y a las reuniones. Tampoco leí nada de nadie. Nada”. És possible que Beiras no tingués el dia. O que patís amnèsia momentània. No ho sé. Tinc molt clar, ja que vivim en un país on no es pot donar res per entès, que els anys dels quals em parlava hi havia molts mallorquins, herois anònims, jugant-se-la contra la dictadura. Que a la ciutat i als pobles s’organitzaven en clandestinitat les diferents sigles que creia que Beiras recordaria i que han estat en gran part les meves. Que teníem una cultura viva, bategant, despuntant, amb aportacions a la matriu de la literatura catalana –per posar un exemple– de nivell excels. Però també sé que, des de llavors, amb quasi quaranta anys de comptar amb uns sectors mallorquinistes i d'esquerra molt ben col·locats a la premsa, al món universitari, a la funció pública i als sindicats, el resultat, el balanç, –amb tres pactes de Progrés a l’esquena–, podria ser manifestament millor. Anècdota beiriana al marge, patejant-me, l'última dècada, això que en diuen els Països Catalans representant l'Obra Cultural Balear –l'única entitat de la qual he estat un militant destacat–, és quelcom que he notat. La desconeixença a fora de qui som i del que som és en gran part conseqüència de no haver cregut en nosaltres. De ser el territori del sud d'Europa amb menys èpica col·lectiva.

Algú a qui admiro em deia, amb tot el sentit comú del món, que allò més important –el que ens salva– és poder dir, amb orgull: “Jo sóc d’un lloc on hi ha gent tan heterodoxa, i tan intel·lectualment preciosa, com el sociolingüista Isidor Marí, com el geògraf Ivan Murray i com el traductor Arnau Pons”. Em quedo amb això. I amb poder afegir-hi, a la llista, moltes, moltes, dones –de l'acadèmica Mercè Picornell a la cantant Joana Gomila, passant per Carme Verdaguer, cofundadora de PepLemon, i Àngela Pons, de la PAH palmesana–. I molts joves. I, per suposat, molts Orgulls Llonguets.

stats