ELS ESCRIPTORS QUE M'HAN ESTIMAT
Opinió 04/02/2018

Oscar Wilde (I)

i
Joan Guasp
4 min

Quina festa més gran, de la literatura i de la vida, aquesta que va protagonitzar Oscar Wilde! Quina comèdia més alegre i quin drama més tràgic alhora! Quin gran bagatge d’art i d’humanisme portava aquest gran poeta dins ell!

I pensar que jo, en un primer moment, li vaig girar l’esquena. La lectura que d’adolescent vaig fer de la seva novel·la ‘El retrato de Dorian Gray’ em va decebre completament. Aleshores jo ja coneixia Franz Kafka, Lewis Carroll i Robert L. Stevenson, i de molt abans Jules Verne, Walter Scott i Mark Twain. Malgrat la meva joventut, ja havia passat la meva etapa de lector primerenc. Però Dorian Gray em va semblar deplorable pel meu tarannà camperol i pel meu gust narratiu mal gestat en les rondalles d’Antoni Maria Alcover. Mare de Déu! No vull exagerar la nota, perquè el cert, ara que hi penso, és que aquell llibre només em va deixar indiferent, ja que les referències orals que en tenia m’havien provocat massa il·lusions. El tema em va ser gairebé repulsiu, i l’estil, ni fu ni fa. La mateixa sensació vaig tenir quan vaig contemplar-ne a la pantalla gran l’adaptació cinematogràfica.

Què va passar uns quants anys després? Quelcom extraordinari: vaig descobrir el teatre intel·ligent i refinat d’aquell dandi irlandès. ‘El abanico de Lady Windermere’, ‘Una mujer sin importancia’ i, sobretot, ‘La importancia de llamarse Ernesto’. De cop i volta, em trobava davant la brillantor d’uns diàlegs perspicaços i molt eixerits. Aquell teatre tenia, per a mi, l’elegància que no havia vist a ‘El retrato de Dorian Gray’. Era un gir meravellós. El teatre d’Oscar Wilde fa que els espectadors, veient-lo i reflexionant sobre el que estan veient, se’n riguin d’ells mateixos. A partir d’aquell moment, no vaig deixar de perdre cap ocasió de conèixer tot el que es publicava d’Oscar Wilde i sobre la seva vida, la qual no deixà mai de ser extravagant i distingida. Una vida del tot singular.

Amb Oscar Wilde vaig experimentar que hi ha grans autors la vida dels quals és més interessant i transcendental que la seva obra. Oscar Wilde va fer de la seva quotidianitat una veritable obra d’art. Mai la seva prosa ni el seu teatre ni la seva poesia han assolit els cims exuberants de les seves experiències personals. I això que la seva producció literària, no gaire extensa, no té res que envejar a la de ningú, de manera especial el seu teatre i les seves cartes. La més famosa d’aquests últimes, ‘De profundis’ constitueix potser la fita universal més elevada de la literatura epistolar. M’hi hauré de referir amb més dilatació i molta d’emoció.

Amb el temps, Oscar Wilde, va inundar tots els escenaris dels meus vicis de lector. Tot el que llegia d’aquest gegant del pensament i de la poesia em fascinava. En paral·lel, em fascinava la seva vida múltiple i policromada. Les seves intervencions públiques eren seguides per un auditori multicolor, no només provinent de les arts i les lletres, sinó dels espais obrers i populars. Era un home brillant en tots els aspectes i en totes les situacions. Abans de complir 30 anys viatjà als Estats Units a fer una gira de conferències que despertaren l’atenció i els aplaudiments apassionats, tant dels nord-americans més cultes com dels més rudes. En si mateix era tot un espectacle. Es presentava, en privat i en públic, com a Catedràtic d’Estètica. No desentonava gens amb aquest paper. Devia ser, a més d’un insigne autor teatral, un notable actor. Vestit sempre amb elegància i presentant-se com l’home més distingit i educat de Londres. Un autèntic dandi.

Això és el que era Oscar Wilde, un dandi. Ho era i ho va ser tota la vida, tant quan va triomfar als salons més ‘chic’ de totes les ciutats on va viure o visitar, com quan va romandre dos anys a la presó i quan hagué d’exiliar-se a diferents punts de la geografia europea. Només va abandonar aquella seva imatge de figurí juganer i versat els dies abans de la seva mort, postrat al seu llit de l’Hotel d’Alsace, a la 'rue' de Beaux Arts de París. El transcriptor del seu testament fictici, aquest biògraf de grans personatges històrics del món de les lletres que es diu Peter Acroyd, ho expressa de meravella en uns precisos mots, sempre enginyosos, del mateix Wilde: “Hi ha un mirall a la meva habitació, però no em miro mai en ell: el mirall no correria perill, naturalment, però jo podria quedar fet miques”.

He de dir moltes més coses d’Oscar Wilde. Moltíssimes més. Més de la seva vida que de la seva obra, i també de la relació teatral que he mantingut amb ell al llarg de més de trenta anys. He de dir que no només l’he llegit i rellegit un munt de vegades, sinó que he tingut la gosadia de demanar-li prestat un ric i poètic diàleg de la seva Lady Windermere i, sobretot, de la seva ínclita i cèlebre epístola que tots coneixem com ‘De profundis’. He de dir que de tot plegat en vaig elaborar la meva obra de teatre ‘O.W.’, on revisc el singular bateig a la fe catòlica d’aquest poeta excels i d’aquest extravagant imitador de Crist. Un bateig i una imitació dignes de l’esperit més lliure i encantador de les acaballes del segle XIX.

stats