ProfessoraHi ha cap jove a la sala? Ho dic bàsicament per disculpar-me per l’insòlit titular que no li sonarà de res, perquè ja comença a quedar enfora aquella època en què els platets voladors eren mainstream indiscutible a les nostres contrades.
Durant la meva infantesa –ben entrats els anys 70 d’un segle remot– els humans vivíem joiosament l’esplendor dels ovnis i l’apogeu dels contactes i albiraments. I els mallorquins, excitadíssims, ens sumàrem entusiàsticament al fenomen mundial.
La major fita del marcianisme illenc va ser, sens dubte, el “Primer Encuentro de Unidad Planetaria” del Puig Major, del 22 de juny de 1978, que –des de les 23 h fins a la matinada– va congregar 5.000 persones a les cunetes del Gorg Blau. Es veu que aquest era el moment exacte triat pels esquius ovnis per manifestar-se a la fi. Aquí m’hauran de tornar a perdonar els joves, però hem de fer una nota històrica imprescindible: arreplegar allà dalt 5.000 animetes en una trobada nocturna era una proesa considerable en època d’‘Errevuits’ i ‘Simcasmil’. I més si tenim en compte que la població mallorquina de l’època era de només 525.000 persones.
Reconec per tant la magnitud del meritori succés, però la meva anècdota preferida d’ovnis mallorquins continua essent la provocada per unes emissions acústiques –rítmiques i intenses– detectades a la costa nord mallorquina. Inicialment les autoritats les varen atribuir a les prospeccions petrolieres del litoral tarragoní, però aviat va sorgir una explicació més popular i infinitament més ‘cool’: el Puig Major era buit i s’hi amagava un taller de reparació d’ovnis... Evident, no? Quina altra cosa podria ser, si no?
Després de tants d’anys, he d’admetre que l’anècdota em continua entendrint. No sé si em fascina més la pètria muntanya foradada, on caplleven estols de discretíssimes i avariades naus espacials; o les decidides martellades dels mecànics intergalàtics –tan enfora de casa, pobres–, dignes d’una poètica crònica de Ray Bradbury o Pere Calders.
De llavors ençà, la inexorable decadència de la ufologia ha vengut a reforçar la nostra fe en el –fins ara– inqüestionable progrés moral i racional de la humanitat. Semblava que, finalment, havíem madurat.
Però la nostra vanitat s’enterboleix amb l’aparició de negacionismes diversos –canvi climàtic, Holocaust, vacunació, gonellisme, 5G...– i, sobretot, amb la consolidació d’una constel·lació de líders inexplicables: Trump, Bolsonaro, Miguel Bosé...
A part d’altres símptomes, sembla que el covid-19 posa a prova la nostra racionalitat. A aquestes altures i amb unes xifres locals i globals tan contundents, no ens pensàvem haver de veure manifestacions multitudinàries pels carrers de Berlín i altres ciutats emblemàtiques, negant la pandèmia i renegant de la mascareta.
La irracionalitat, ja se sap, té l’avantatge de no haver de ser ni primmirada ni coherent. En això ho tenen més fàcil, ho reconec. Per això, a la mateixa manifestació, hi ha persones que neguen la malaltia i altres que proposen la solució del primer remei casolà que els passa pel cap. La proposta resultant és magnífica i Antonia Oñate, directora de la Sociedad para el Avance del Pensamiento Crítico, la retrata divinament: “Esta enfermedad que no existe, te la curo yo con una lejía diluida”.
El cas és que dialogar racionalment amb la irracionalitat no és una cosa fàcil. Els experts ens alerten dels perills de contribuir involuntàriament a la consolidació del discurs que volem desmuntar i d’acabar provocant un efecte bumerang. Però obviar-ho tampoc sembla una bona opció.
Queda clar que la millor estratègia és no cedir espai al discurs irracional i treballar intensament en el propi camp: generar arguments convincents, comunicar-los eficaçment, repetir-los sempre que faci falta i fer-ho sempre de manera clara i constructiva. Als humans ens resulta difícil canviar d’idea. Ens convé, per tant, avançar-nos i evitar la confrontació.
De vegades, però, no queda més remei que rebatre un discurs per evitar que s’instal·li la versió equivocada. Aquí també hi ha consignes clares –però no fàcils–: contestar immediatament –com més temps passi, més complicat ens serà fer canviar d’idea–, fer-ho educadament però amb fermesa, anar al fons de la qüestió amb les mateixes dades i arguments, o desmuntar les fal·làcies argumentals del contrincant –experts falsos, conspiracions inversemblants, selecció interessada de les dades... En fi, un berenar.
Els especialistes en comunicació i en psicologia social també coincideixen en la ineficàcia de la ridiculització del contrari com a estratègia dialèctica. Adverteixen que té poca capacitat de fer canviar opinions i que pot arribar a polaritzar encara més les posicions.
Segur que tenen raó. Per què no ho provau? Jo és que avui ja no hi som a temps.
