OPINIÓ

Paisatges per veure, per viure o per vendre

En parlar de paisatge, podem assegurar que Mallorca és un indret privilegiat. La diversitat i bellesa de les diferents configuracions paisatgístiques de l'illa, tant les naturals com les derivades de la interacció antròpica històrica, esdevenen un patrimoni que s'ha de preservar. Certament.

Però enfocar les polítiques de gestió del territori des de la perspectiva del paisatge que configuren, entenc que implica uns certs perills. Bàsicament perquè, d'alguna manera, entenc –i potser m'equivoc– que el paisatge es concep com un element per a la percepció multisensorial, des d'una perspectiva estètica, més associada a la contemplació que a la valoració integral d'un ecosistema del qual nosaltres –humans– som el principal element pertorbador. Paisatge per veure.

Quan l'activitat econòmica vinculada a la gestió del territori es feia a escala humana, el territori va anar definint-se i deixant-se impregnar d'unes actuacions que ara són considerades patrimoni per preservar: els forns de calç, les cases de neu, les marjades, els camps d'ametlers i oliveres, les figueres, els salobrars i els escars a les roques litorals, etc. Llavors era un paisatge per viure o un paisatge viscut. Tenc, però, la sensació que a partir de la industrialització i, sobretot en el cas de Mallorca, de la turistització de l'illa, l'aportació antròpica ja esdevé més una distorsió que no un element integrador del paisatge. En aquesta realitat, que configura la nostra postal actual de l'illa, les unitats paisatgístiques es configuren com a sistemes aïllats i desconnectats, interromputs per àmplies frànges de taques urbanes, periurbanes i infraestructures, en absolut integrades sinó més aviat disruptives.

Així, la concepció actual dels paisatges em sembla més propera a una col·lecció de postals desconnectades per recordar, en el nostre cas, o per vendre a turistes (paisatges per vendre), que la concepció ecosistèmica del territori i l'evolució de les combinacions dinàmiques i simbiòtiques dels elements que la integren d'acord amb els seus cicles vitals. Em preocupa que les polítiques del paisatge caiguin en el perill de la superficialitat estètica i no qüestionin les polítiques econòmiques i de gestió que desfiguren els valors intrínsecs del territori.

En definitiva, i per posar alguns exemples, em preocupa que un paisatge agrari es valori més per la seva funció estètica –foto i/o postal– que des del punt de vista de la seva fertilitat. Em preocupa que la nostra mirada sobre els paisatges que ens envolten sigui de contemplació estètica i, per tant, per servir un interès més propi de gaudi i producte turístic que de preservació d'uns ecosistemes naturals amb uns valors intrínsecs que sostenen i contenen els recursos essencials per sostenir la vida.

Em preocupa també, per exemple, que els paisatges d'ametlers en flor es vulguin mantenir sense atendre la realitat de la degradació d'aquest cultiu, de la manca de valoració econòmica de la seva producció local per les dinàmiques globals de mercat, de la sobreexplotació de la terra a força de fertilitzants artificials i llaurats progressius per tenir-ho "curiós i bonic" sense atendre la compactació, degradació de matèria orgànica i pèrdua de fertilitat i de retenció d'aigua d'aquests sòls en cas de pluges intenses.

Em preocupa que es miri el paisatge per congelar-ne la imatge i no per anticipar unes polítiques de gestió del territori, especialment agrari, tenint en compte els reptes dels canvis en règims hídrics i temperatures que durà la crisi climàtica, així com la necessitat de recuperar la fertilitat dels terrenys i unes polítiques enfocades a la resiliència d'aquests ecosistemes com a elements vius. Tenint en compte unes polítiques de sobirania alimentària i de pràctiques agroecològiques que no comprometin la salut de la terra. En definitiva, em preocupa que, quan parlam de paisatge, parlem de foto i, per tant, de territori sense vida i sense cap més vocació que proporcionar-nos una experiència estètica agradable o vendre un producte turístic més.


Em preocupa, a més, que, malgrat que la intenció de les polítques de paisatge sigui transcendir la vessant purament estètica i de recuperació d'entorns degradats, i pretengui implicar conceptes de gestió del territori i infraestructures, el pes relatiu de les consideracions paisatgístiques sigui suficient com per imposar-se al territori entès, encara avui i malauradament, com un bé per colonitzar i explotar per les dinàmiques econòmiques imposades i no qüestionades, almenys per les polítiques actuals.


Em preocupa, a més, que les polítiques de paisatge no atenguin la necessitat immediata de prioritzar de quina manera l'espècie humana, en comptes de colonitzar i distorsionar aquests ecosistemes i els cicles de la natura que han configurat els seus valors intrínsecs, s'integra, els respecta i assumeix els límits biofísics que li imposa.


En definitiva, m'agrada que es prengui en consideració la bellesa que ens envolta, però alhora em preocupa que la projecció de les polítiques de gestió i conservació del paisatge es faci, una altra vegada, des de la concepció androcèntrica, no valorant la nostra integració, sino pensant només en els beneficis, en aquest cas estètics, però també, i sobretot, econòmics, que podem extreure de 'vendre' paisatges ben conservats. Es tractaria, doncs, de viure els paisatges com a part d'ells, no només contemplar per recordar o mantenir per vendre, i això, necessàriament implica capgirar la nostra manera de viure en aquest territori que ens sosté.