Paraules per la memòria

Messi és únic i no vull pensar el que deu ser presenciar les seves meravelles i al cap de pocs segons de goig, haver de començar el tràngol de pensar com fer-li justícia en unes poques línies

Fa deu anys els aficionats culers vam celebrar el 2 a 6 al Bernabéu amb una gran alegria. Però no estàvem exultants. Era una satisfacció de qui es coneix capaç de fer-ho de nou. Mai es podrà celebrar prou endossar sis gols a l’etern rival. Fa una dècada ho vam fer d’una manera immillorable, però una generació de blaugranes estàvem tan acostumats a la joia de joc d’aquell Barça, que no semblava impossible somiar en un resultat tan gegantí. Aquesta sensació d’invulnerabilitat va fer-nos habituar a la victòria sense quarter. Vam deixar d’entendre la magnitud d’una gesta pel sol fet d’estar-hi avesats.

Xavi va jugar aquell partit i en el desè aniversari d’enamorar el món juntament amb Iniesta i Messi, ha anunciat que es retira. La banqueta l’espera i el Camp Nou desitja que sigui un nou Guardiola. Els dos van passar-se la seva trajectòria dirigint els seus respectius equips des de la gespa amb un ritme sempre adequat a les necessitats de cada moment. El sis del Barça també va jugar aquell partit contra el Sevilla. El del gaspatxo a mitjanit. El del golàs inoblidable de Ronaldinho. El matx en què l’estadi va recuperar l’alegria gràcies al Gaúcho.

Els dos, a la seva manera, van canviar el rumb d’un Barça acostumat a passar anys de dol. Ronaldinho potser va iniciar la revolució dels somriures que va permetre als tres petits de la Masia revolucionar i enamorar a parts igual el món futbolístic sencer. Sense el control exacte, la mitja volta gràcil i l’imperceptible moviment d’aixecar el cap per marcar el tempo adequat per la passada, potser Messi no seria qui és ara.

Mai oblidaré no veure el gol en directe del Gaúcho contra el Sevilla. Mai deixaré de recordar les virtuosament simples combinacions del Barça de Xavi i Iniesta. Però aquests dos records han de fer lloc a un tercer. El gol de falta del deu del Barça contra el Liverpool s’ha guanyat un lloc a l’Olimp de la memòria. Costa escollir amb què quedar-te de l’astre argentí, ara convertit en conscient i cada cop més expressiu capità. De la mateixa manera que costa posar-hi paraules. A mi ja no me’n queden. Per això, tan bon punt vaig sortir de l’estadi, i malgrat haver-ho vist des de la immillorable perspectiva que va donar el gol sud, vaig córrer cap a casa per llegir com havien aconseguit descriure-ho els grans cronistes del Barça.

Al final només podrem recordar Messi amb l’alegria simple de donar gràcies per haver compartit el mateix trosset d’història que ell. Serà en aquest moment quan, més enllà dels registres audiovisuals que en quedaran, anirem a buscar què en deien els mestres. Retornarem a viure l’exultació d’aquella matinada brasilera amb les inacabables paraules de Ramon Besa. Entendrem els moviments que feien els tres petits gràcies a la subtilesa amb què Natàlia Arroyo desembrolla el sistema de joc. Acompanyarem la majestuosa paràbola colant-se per l’esquadra amb les descripcions acurades de Francisco Cabezas. Messi és únic i no vull pensar el que deu ser presenciar les seves meravelles i al cap de pocs segons de goig, haver de començar el tràngol de pensar com fer-li justícia en unes poques línies.