A un temps vaig tenir ocasió de conèixer i tractar un antic garriguer jubilat, octogenari. A vegades em feia partícip d’anècdotes o reflexions relatives al seu antic ofici. Record, per exemple, que no li queien gaire bé les perdius de granja que els propietaris de vedats o caceres alliberaven de tant en tant per tal de mantenir, diguem, l’oferta cinegètica. Considerava que eren animals curts de gambals, ignorants i inexperts, de manera que caçar-ne no tenia cap gràcia ni cap mèrit.
M’ha revengut quan, en un dels meus trajectes estivals per les carreterones del migjorn mallorquí, he vist sobre l’asfalt el cadàver d’una perdiu, víctima, segur, d’un accident de trànsit. També he recordat un magnífic poema de Bernardo Atxaga , 'L’Eriçó', on conta com una d’aquestes bestioles, que no han actualitzat fa milenars d’anys el seu diccionari d’un parell de dotzenes de paraules, entra a la carretera i no identifica els llums del cotxe que s’acosta i ni tan sols sap que està a punt de morir. En tot cas, així és com ho record.
Em deman si la perdiu atropellada –si torn a escriure perdiu, això semblarà una cançó de Tomeu Penya– era un animal inepte i rutinari, amb l’instint salvatge, o si és que al seu vocabulari tampoc no hi ha una paraula que avisi del perill de la saturació viària.
Són coses de poetes, direu, però fan pensar en la importància de les paraules per fer el món comprensible i donar-li forma. Per exemple, tota aquesta senyalètica que encara es troba a molts de camins que desemboquen a la carretera, aquesta mena d’instal·lacions fetes de pneumàtics vells, ampolles de colorins, paperins, matrícules desuetes, globus mig desinflats i cartells improvisats amb una fletxa que assenyala “Comunió Paula” em parlen de l’ocupació d’un territori fins fa poc agrari per part de ciutadans que es fan un xalet o caseta d’eines per tal de fugir de l’ofec del piset amb les criatures o de satisfer una vaga nostàlgia rural, d’uns ciutadans que ja no entenen paraules com “passat el camí de Son Mendivi veuràs un camí amb un garrover i un ullastre…”
La força de les paraules. Posem per cas que vas al metge, o a demanar hora a, posem per cas, Son Espases, o que vas al cafè de la plaça del teu poble, aquell on diu una llegenda familiar que els teus pares es varen conèixer una revetla d’estiu, on el padrí fuster et convidava a un platet de patatilla amb una anxova i un tassó de gasosa quan tenies cinc anys, i on fa trenta anys o més que berenes i fas cafès o cerveses amb els amics. I que ho has demanat sempre en la llengua que vares aprendre dels teus padrins i els teus pares. I posem per cas que t’envien a pondre després d’aplicar-te un “como dice?” d’aquests que signifiquen “Qué pone tu DNI?”.
En principi seria una qüestió de perfil laboral, de formació professional, de tracte a client, que en principi toca tenir raó, de qualitat de servei. O un delicte d’odi. Tret que tu siguis catalanoparlant, i et passi pel cap no davallar bandera ni demanar perdó ràpidament, reivindicar-te. Llavors corres el risc que treguin la paraula: catalanista , o la seva versió implícitament redundant, catalanista de m…. Llavors pot semblar, aquesta és la idea, que la teva demanda és una aberració violenta, un assetjament supremacista; perquè, repetida prou vegades, aquesta paraula, que no està gaire clar quin àmbit estricte de realitat o capteniment denota, et converteix en un calàpet, un infraciutadà, un criminal nat, desproveït de qualsevol dels drets de pensament, opinió, debat, manifestació o respecte que suposadament es deuen als ciutadans.
I em fa l’efecte que, tot plegat, més que una hipòtesi, és una realitat, tan vella com “que se note el efecto sin que se note el cuidado” o “habla el idioma del imperio”, que té qui l’abona, i que només ha començat a tornar a créixer.
Si, en un cas d’aquests, no ets capaç de trobar una paraula, o una acció, prou ferma i clara i potent que et permeti desactivar les energies del costat fosc; si no som capaços de trobar-la i dir-la ben fort, correm un risc molt seriós d ‘acabar –en tant que ciutadans, persones, país– com la perdiu que surt al principi del relat, com el voltor de Miramar del poema d’Alcover.
