Parlar sol

L’oralitat comporta un silenci generador –i alhora regenerador–, la força del qual rau en què deixarà de ser; i també d’estar entre nosaltres

Parlar sol. Vet aquí una realitat on la follia i el misticisme –o les pràctiques que hi menen– coincideixen; o fins i tot hi entraria, tercerejant, el fet de llegir sol en veu alta, un fenomen que la pragmàtica lingüística és incapaç d’explicar-se (per quina raó, en la lectura privada d’un text, el pronunciem en veu alta, o, en un grau inferior, movem els llavis, com si lletregéssim o sil·labegéssim les paraules); o potser podríem encabir, dins d’aquesta oralitat individual, la del nen que enraona amb algú que no hi és, o a soles pren consistència dins de la seva fantasia; o també la gent gran quan es fa més gran encara, i amolla frases, sentències o renecs com si l’estiguessin escoltant; o qualsevol persona que es dona ànims, o llença a l’aire un improperi, o tracta d’aclarir-se en un problema. Parlem sols per a fer-nos l’efecte que estem acompanyats.

L’oralitat de l’individu amb ell mateix seria, fins a l’arrel més pregona, pròpia de la nostra espècie. La llengua, doncs, ens adreça a la trobada. O potser no la llengua, sinó el nostre cervell –en veure’s configurat per una estructura lingüística per a la qual estava preparat–, que tendeix inexorablement a comunicar-se. En companyia o lluny de la comunitat, parlem, fem sortir els mots, ens enlluerna la sonoritat d’allò que traiem a l’existència, i llegim un poema d’amor o una oració mentre posem en carn viva allò que de més inaprehensible posseïm en nosaltres.

Per consegüent, el cartesià “Penso, per tant existeixo” esdevindria “Existeixes, per tant et penso”. No és el jo, sinó el tu l’origen de la llengua i de comunicar-se. La nostra necessitat d’establir lligams és tan intensa, tan centrípeta, que maldem perquè es produeixi un vincle, qualsevol mena de nexe, amb un altre ésser encara que no estigui allí on desitjaríem, físicament o espiritual.

L’oralitat comporta, però, silenci, un silenci generador –i alhora regenerador–, la força del qual rau en què deixarà de ser; i també d’estar entre nosaltres. Perquè el fet d’estar és l’inici de qualsevol cosmogonia, val a dir, de totes les teogonies.