OPINIÓ
Opinió 03/10/2019

Patriotes

i
Joan Cabot
3 min

PeriodistaAquests són temps obscurs per aquells de nosaltres que mai hem sentit l'escalfor al pit del patriotisme. Des de fa dos anys vivim atrapats entre dos bàndols que semblen atiar-se l’un a l'altre, a veure qui té la bandera més gran. I no vull semblar equidistant: no crec que els dos bàndols estiguin en igualtat de condicions i per raons culturals em sent més pròxim a un dels dos. Però, així i tot, si em demanes què opín sobre la possible independència de Catalunya (o sobre la unitat d'Espanya) no et podria ser més sincer si et dic que m'és completament igual.

O no.

Pens que si Catalunya ha d'estar millor fora d'Espanya que dins Espanya, que s'independitzi i tan amics. I que si ha d'estar millor dins Espanya, potser és millor que hi quedi, però que en tot cas valdria la pena que Espanya reflexionés profundament sobre la seva identitat plurinacional, que és una cosa que a certs racons de la Península mai s'ha acabat d'entendre, especialment la part de la llengua (per mi està bastant clar: si Catalunya és Espanya, el català és tan espanyol com el castellà i un patrimoni que hauria de ser valorat per tots els espanyols... següent tema!).

En tot cas, pens que, si han de ser independents o no, tenen dret a decidir-ho els mateixos catalans. Que cadascú ha de ser lliure per decidir el que més li convé i que una part de l'independentisme no vol destruir Espanya, només sent que Espanya no els entén i que estaran millor fora. I també entenc que alguns espanyols se sentin ofesos, com quan et deixen per primer cop: no ets tu, som jo.

Però aquí els verbs són crucials. Parlam de com se sent la gent i els sentiments no són voluntaris ni, sovint, racionals, per molt que hi pugui haver raons que els expliquin. I enlloc d'atacar la gent per com se sent ens hauríem de demanar per què se senten així. I, en general, Espanya I, en concret, la dreta espanyola aquest partit l'ha jugat fatal –tampoc és que la dreta espanyola tengui fama de sentimental. Perquè a mi em sembla que el més normal seria demanar-te què estàs fent malament si la meitat dels habitants d'un territori del teu país volen partir. En què els hem fallat? Aquesta seria la pregunta correcta. Per continuar amb l'analogia sentimental: què faries si la teva parella et digués que no té del tot clar si vol continuar amb tu?

Òbviament, és un poc més complicat que tot això, però, en tot cas, a un costat I l’altre del debat, estaria molt bé eliminar de l'equació el patriotisme, perquè és el patriotisme allò que ens duu a veure les coses en blanc i negre i a prendre decisions completament irracionals (com enviar la policia a curar independentistes a hòsties o pensar que arreglaràs res tancant els presidents de dues associacions a la presó o que l'endemà de la proclamació de la independència d'un territori tot serà miraculosament perfecte i s'hauran esvaït tots els teus problemes). El patriotisme no és el mateix que sentir-te orgullós de ser d'on ets, estimar la teva cultura o voler el millor pels teus. El patriotisme és ser incapaç de comprendre els que no senten aquell mateix orgull exacte d'haver nascut on hem nascut per pura casualitat o a entendre que el món és més ample que nosaltres mateixos i hi ha gent de tota mena, però que en el fons els motius dels altres solen ser molt semblants als nostres.

A mi m'entristeix molt veure fins a quin punt el debat ha quedat reduït a la més absoluta absurditat i com alguns són capaços d'anteposar la bandera a certs valors humans que per mi estan per damunt de qualsevol pàtria.

O, dit d'una altra manera, si per mantenir la unitat de la pàtria he de passar per damunt dels meus valors, potser m'estim més conservar els meus valors intactes i ser un apàtrida. Segur que dona menys maldecaps.

stats