Pedroooo!

Manual pràctic per convertir un polític 2.0 sense carisma (ni projecte) en un fenomen que aspira a tot

Un discurs fluixet en una representació d’investidura fallida, flirtejos amb partits radicals, reunions amb personatges esperpèntics, improvisació, una mica de telegènia, una camisa blanca perfectament arromangada, la necessitat d’agafar-se a alguna cosa per no caure al buit, un xic de temeritat i una manta ben embolicada al cap. La recepta perfecta per capitalitzar qualsevol portada i, amb la complicitat de la fauna 2.0, esdevenir un heroi incomprès a qui els dolents més dolents de la pel·lícula no volen veure ni en pintura.

Felipe González, el malvat a l’ombra, el dolent dels més dolents, es deu mirar l’abreacció del PSOE amb irònica resignació. La seva tropa ha estat clarament derrotada en les primàries dels socialistes espanyols. Els fabricants de naftalina abaixen la persiana en busca de temps millors. Un ventallot a la cresta de la vella guàrdia. Arriba el súper heroi 2.0, súper Pedro Sánchez, el líder de l’abnegada militància.

Els clàssics li’n diuen el renéixer de l’au fènix. Els contraris, que això se’n va en orris. Els motivats, ja t’ho deia noi. I els escèptics, valga’m Déu! No en tinc ni idea si el Sánchez millorarà els registres electorals, s’ho carregarà tot o s’instal·larà en el sistema. Diria que ni els savis de tertúlia radiofònica s’aventuren a pronosticar alguna cosa. Cap cosa, tret de l’evidència que la tropa del González és més maldestra que un mico al comandament d’un helicòpter. Si volien eliminar el Pedro –i passar-se les bases d’un partit suposadament democràtic per l’arc de triomf– s’han lluït. Han fet tot allò que els manuals de comunicació expliquen que no s’ha de fer. Un cas pràctic, d’estudi, amb una àmplia bibliografia a les pàgines del diari El País.