“El reflex de la vida quotidiana, corrent, gairebé vulgar, que de sobte es veu trencada per un esdeveniment insòlit que els personatges accepten sense escarafalls”. Aquí tenim la definició exacta i precisa d’allò que és la narrativa calderiana. La del menut gegant literari anomenat Pere Calders.
Corrien els últims anys de la dècada dels setanta quan jo em vaig convertir en lector i espectador de Pere Calders, alhora. Llegia 'Demà a les tres de la matinada' i anava al teatre per veure 'Antaviana', el magistral muntatge que dels seus contes va fer una inspiradíssima Dagoll Dagom. Per aquelles dates vaig haver d’acompanyar la meva padrina materna a la policlínica Miramar de Palma a rebre sessions de quimioteràpia. Jo l’esperava al vestíbul, un dia: una hora, una altra: dues. Ho recordo com si fos avui: Pere Calders també venia amb mi. Gràcies a ell i als seus contes minvava la meva angoixa i la meva espera. Aquelles històries calderianes, tan sorprenents, tan fantàstiques, tan inusuals, tan màgiques, m’amagaven la realitat pseudoguaridora que m’envoltava. Quan retornava al cotxe acompanyat de la padrina i ens dirigíem cap a casa, jo, per distreure-la i per distreure’m a mi, li relatava de memòria alguns fragments dels contes que acabava de llegir. Quines coses que tens!, sospirava ella, que només devia pensar en la seva malaltia. Una vegada em digué: “Quan aquest mal que tenc m’arribi fins aquí (i es va assenyalar el cor), em moriré”. Però jo encara creia en els fets sobrenaturals dels quals se servia Calders en la seva narrativa, i l’animava com podia, que no devia ser gaire. Almenys tots dos ens relaxàvem, o això em sembla.
Aviat la meva padrina Francesca, 'Rossa', de malnom, va morir, plàcidament i conhortada, i la vida va seguir amb la seva realitat quotidiana. Jo em vaig submergir més, encara, en la lectura d’aquell homenet que la convertia, a la realitat, en insòlita i meravellosa. Va ser així que vaig anar coneixent tot el gruix de l’obra d’aquell elaborador de prodigis i miracles literaris. També vaig conèixer una mica com era i com havia estat la seva vida. Pere Calders, un barceloní que s’havia allistat al bàndol republicà pel seu amor a la llibertat, a la cultura i a l’autodeterminació del poble català, i que va acabar exiliat a Mèxic, allunyat dels amics i dels pares i on aconseguí edificar una nova família en terres americanes. Però l’ànsia i l’enyorança varen accelerar el seu retorn a Catalunya. A Mèxic no havia deixat mai d’escriure, i així va continuar fent-ho, amb més intensitat si cal, quan es retrobà amb tots els seus a Sant Cugat del Vallès. A més de guanyar-se les sopes dibuixant i amb tasques editorials, va seguir posant negre sobre blanc les seves versemblants epopeies impossibles. Anaren apareixent any rere any els seus llibres extraordinaris: contes, novel·les, cròniques... Una d’aquestes cròniques, un diari de navegació, i encara millor dit, el memoràndum d’un naufragi inimaginable per una ment que no fos la seva, es va convertir en la més gran de les seves creacions: 'Ronda naval sota la boira', tot i que, havent-la presentada a un prestigiós premi literari, no el va guanyar. De la mateixa manera que no ho feren en altres circumstàncies i pels mateixos anys escriptors d’una vàlua excepcional com Mercè Rodoreda o Blai Bonet. Els guardons literaris, com les sentències judicials, depenen de si fa sol o si plou, o del que han dinat aquell dia els membres encarregats de consensuar el veredicte.
Fent un parèntesi personal no puc saltar-me el fet històric que jo sóc, segurament, el campió d’haver-me presentat a més premis literaris sense haver-los assolit. Per contra, i perquè no es pensi que n’estic ressentit, també he de dir que, així i tot, he tingut la sort de topar amb jurats molt generosos que, amb tota probabilitat, havien dinat molt bé el dia del lliurament final. Només ho dic perquè es pot considerar un trist consol que a escriptors de gran talla com els que he citat, els hagi passat algun cop el mateix.
Hagi estat el que hagi estat o el que es pugui imaginar, el cert és que en Pere Calders a mi, com Déu amb Isaïes, m’ha cobert amb el seu mantell i m’ha proporcionat els millors moments de les meves lectures. I no només això: m’ha estat el guia que sense saber-ho jo estava cercant. Un escriptor rar, atípic i singular, de contes i de novel·les extravagants, del tot creïbles malgrat la seva prodigiosa imaginació, el seu estil directe i senzill, les seves frases breus, concises i contundents, la seva audàcia, el seu coratge, la seva irreverència i la seva provocació farcida d’esdeveniments inusuals, de personatges insòlits, d’aspectes sobrenaturals, fantàstics, del seu humorisme natural, gairebé domèstic, de les contínues escenes hilarants, dels seus divertiments subversius, de vegades satírics, de vegades puerils, de tot plegat, Pere Calders mereix que jo el tingui per un d’aquells escriptors que més m’han estimat.
Ho vull rematar confessant que el seu llibre preferit, la novel·la esmentada 'Ronda naval sota la boira', que he llegit i rellegit, no desaprofitant res del que hi diu, emocionant-me a cada pàgina i a cada paràgraf, però... però que, al final, sempre, sempre, sempre, he tornat als seus contes màgics, breus i brevíssims, enlluernadors, brillants, peregrins i fetillers, com degué ser el personatge Pere Calders.
