Piula, que alguna cosa en queda

La llibertat d’expressió implica, o hauria d’implicar, responsabilitat

Sóc poc fan de Twitter. Per començar perquè cent quaranta caràcters porten necessàriament a la simplificació de qualsevol cosa que s’hi expliqui. És el mitjà ideal per confondre el titular amb el contingut. Reconec que és una manera fàcil de fer-se una idea aproximada de què passa pel món o, com a mínim, de quins temes estan en boca de tothom. Però també d’escampar rumors i maledicències que no només no són fidels a la veritat ni pretenen ser-ho, sinó que a sobre estan carregats de mala llet.

Tot sovint es travessen línies vermelles, igual que passa amb els comentaris anònims dels diaris digitals. El nostre Codi penal tipifica els delictes de calúmnia, difamació i injúria, però poques vegades els afectats recorren a aquesta via. Entre d’altres coses perquè en el dret penal, com és lògic, preval el principi d’'in dubio pro reo', és a dir, si hi ha qualsevol dubte, es resol a favor de l’acusat. En el cas dels delictes contra l’honor, un pot tenir la sensació que ha de tenir proves molt contundents, sense una ombra d’ambigüitat, per posar en marxa un procés.

Per això he defensat en altres ocasions que la legislatura passada s’aprovés una llei de protecció civil als drets a la intimitat, l’honor i la pròpia imatge. No és qüestió de coartar les llibertats d’expressió i d’informació, sinó de protegir amb el mateix zel altres drets igual de fonamentals.

A la xarxa pot semblar que hi ha una certa impunitat. Però el cert és que, després que els hagin tocat el crostó, Twitter, Facebook i companyia han incorporat mecanismes de notificació a disposició d’aquells que se sentin ofesos per algun dels continguts que hi circulen. És decisió dels usuaris fer-los servir o no.

També estaria bé pensar les coses dues vegades abans de piular-les. La llibertat d’expressió implica, o hauria d’implicar, responsabilitat. O com deia la meva mare, amb un sentit molt pragmàtic, la meva llibertat acaba on comença la teva, i viceversa.