OPINIÓ

Pius XII i Joan Maragall

Corria el meu darrer curs al Col·legi Pius XII quan vaig tenir una assignatura per a mi important de literatura catalana. Encara conserv els llibres que hi llegírem: 'La vida i la mort d’en Jordi Fraginals' de Pous i Pagès, poemes de Costa i Alcover, 'La rosa als llavis' de Salvat-Papasseit, 'El cor quiet' de Carner, 'Vida privada' de Sagarra, 'La plaça del Diamant' de Rodoreda i 'Carícies' de Belbel. Però ens passàrem fins Nadal fent el Modernisme, de Nadal a Pasqua, l’Escola Mallorquina, un mes per a les Avantguardes, molt poc de Sagarra i quasi res de Rodoreda. L’ensenyava en Ventura Catany, però ell passava massa gust del que explicava, i sobretot en sabia tant, que hauria hagut de menester tot l’estiu per analitzar la novel·la de la dècada dels trenta i els seixanta. 'El cor quiet' ens advertí que no el veuríem perquè no el podia sofrir –jo tinc mania a 'Els fruits saborosos', el meu Carner és el de 'Nabí'– i no ens quedà temps per al teatre. Però la casualitat volgué que aquell any representàssim amb Pere Mascaró escenes de 'Carícies', de manera que mentre nosaltres l’interpretàvem, els nostres companys pogueren veure representada part de la peça.

Amb una professora darrere com na Cati Bestard, que ens havia ensenyat abans els rudiments de la llengua, i un col·lega com en Ricard Marroig, que ens delectava paral·lelament amb la literatura castellana, no casualment emergírem d’un curs un estol de filòlegs entre els quals compt en Pere Bueno, n’Enric Tur, n’Anselm Cerdà, na Cristina Robles o un servidor. En Bueno i jo ens matriculàrem l’any següent de Filologia Catalana i ens apuntàrem justament a una matèria de Literatura catalana del segle XX que coincidia quant a temari, del 'fin-de-siècle' a la Guerra, amb la d’escola. Les comparacions resulten odioses, és clar, però en Pere ja m’advertí que a en Ventura l’enyoraríem molt.

Vaig acabar al cap dels anys els meus estudis de Filologia a Barcelona. Allà, a diferència de Palma, on t’obligaven a haver-te llicenciat, encertadament et permetien a darrer curs apuntar-te del Certificat d’Aptitud Pedagògica (CAP), actualment el màster de formació. Durant la primera meitat del curs, vàrem tenir devers set classes amb un psicòleg o orientador que no record ni poc ni gens, una amb un jurista que va ser més atractiva, i la resta gaudírem d’un reputat professor de llengua, n’Andreu Freixes, i un de literatura, en Ferran Gadea. Per a la segona part, havíem de triar un centre on enllestir les pràctiques i jo tenia ullat un institut que estava a tocar de casa i que resultà ser el d’en Gadea, l’IES Joan Maragall. En Ferran i jo ens havíem caigut en gràcia del primer dia ençà. Ell és un conegut medievalista que ha trescat força també la literatura catalana del XX. En saber que jo venia de Mallorca i que, a més, el meu segon cognom és Villalonga, tot d’una em demanà si estava emparentat amb l’ínclit novel·lista, perquè segons ell 'Bearn' era el millor que havien pastat les nostres lletres. Un pic revelat el misteri que no m’unia cap mena de relació amb l’autor, establírem llargues converses sobre literatura –i de política!

Deia que m’havia advertit el meu company de curs que, a la universitat, trobaríem a faltar el nostre professor d’escola. I en Ferran també em va comentar que la resta dels meus companys de CAP em contarien llurs experiències amb excel·lents professors de secundària que batallen cada dia dins les aules. A mi d’aquests mestres de secundària me’n marcaren sobretot dos, en Ventura i en Ferran, i quan he estat dins l’aula com a professor he mirat de seguir l’exemple d’aquests dos homenots. Un va preparar el meu enlairament com a filòleg; l’altre, el meu aterratge. Però, és clar, això és com a l’autoescola, que, fins que t’examines, seus amb l’instructor devora, però quan desembarques a un centre per primera vegada, ets tu ja qui controla els pedals. I vaig tenir la sensació d’haver tocat terra de ver en aquell debut meu a l’IES S’Arenal, bo i substituint una professora, quan jo m’omplia la boca parlant de Freud davant una classe de segon de batxillerat i un alumne em demanà si no em sabria greu d’escriure això de Freud a la pissarra. Aquell dia vaig tenir la sensació d’haver efectuat un aterratge forçós.