Els pares de Jaume Plensa tenien un piano de paret. Quan ell era petit, a vegades s’amagava a dins i el seu pare tocava sense saber que el nen era allà. Així explica l’artista l’origen del seu interès per la vibració de la matèria. Tot vibra, diu en un dels audiovisuals dins l’exposició que li dedica el MACBA.
Plensa, que ha treballat i triomfat a mig món, ara rep el reconeixement de Barcelona i també anuncia projectes, com una gran escultura a Montserrat, alhora que Madrid també li dedica una exposició. És el moment Plensa al país veí.
L’exposició al MACBA és simple i popular, a l’abast del gran públic, entès això com un gran elogi. Si hi aneu veureu que és plena de famílies, de nens bocabadats davant de les immenses cortines de lletres que cada cop que algú les toca -es pot tocar tot allà, fins i tot un gran gong- vibren i fan soroll, fet que atreu encara més nens a tocar-les. Alguns es paren a llegir en vertical. Qùe vol dir?, pregunten. I més nens bocabadats enmig del jardí d’arbres i humans que hi ha a l’exterior del museu.
Plensa és autor d’obres monumentals en grans espais públics, com ara la famosa doble font de Chicago que mostra cares de ciutadans corrents i on la gent pot mullar-se lliurement. Una font popular i amable en una ciutat d’aparença dura que l’artista va explicar aquí a Andorra durant la seva intervenció en una d’aquelles universitats d’estiu dels grans temps.
A la mostra de Barcelona s’hi poden veure obres de petit i mitjà format, comparades amb la gran font o el cap gegant a la platja de Rio de Janeiro, però s’hi entén molt bé qui és Plensa i què pretén: arribar a l’essència més positiva dels humans, denunciar la violència i oferir pau i possibilitat de somiar (sembla d’un manual d’autoajuda explicat així però no ho és).
És el moment Plensa al país veí i a mig món, deia, i aquí hi ha Plensa cada dia, des de fa anys. Els 7 poetes pensen des de l’alçada sota la nova seu del Consell General, a la plaça Lídia Armengol. Cada nit s’il·luminen. Plensa va voler homenatjar els poetes, poc valorats, sense ambició econòmica, i convertir-los en pensadors que miren la natura i més enllà del soroll urbà, segons va explicar en el moment de la inauguració l’any 2014. Tot un repte.
