Poca cosa en queda del 15M

Els de la nova política, un cop instal·lats en les institucions, han demostrat que no es diferencien gaire dels de la vella política, dels de sempre

Per no dir pràcticament res. La translació política del 15M ha pervertit el seu esperit, l’ha debilitat. Tota aquella efervescència d’indignació que fa cinc anys va situar la plaça Catalunya de Barcelona i la plaça de la puerta del Sol de Madrid en el centre de les mirades de tot el món, a poc a poc s’ha anat apaivagant. Potser no ha mort del tot, però des del moment que els partits i coalicions de partits sorgits del moviment d’indignats -o de l’esperit del 15M sense que això vulgui dir que el representen però sí que sorgeixen gràcies a aquesta onada d’indignació- esdevenen un partit més de l’stablishment polític espanyol i català, el moviment perd una gran part de la seva força.

Els de la nova política, un cop instal·lats en les institucions, han demostrat que no es diferencien gaire dels de la vella política, dels de sempre, i que fins i tot han buscat coalicions i pactes amb altres partits que denunciaven. Han contribuït, això sí, a trencar el bipartidisme i la mentalitat del ‘si tu hi no vas, ells tornen’ i, per tant, el de repartir-se el poder alternant-se a cada cicle electoral. Alerta que no caminin cap a un altre tipus de bipartidisme. El temps ho dirà i sobretot sabent diferenciar les realitats catalana i espanyola, que en política s’assemblen com un ou a una castanya.

Però més enllà de la representativitat política del moviment dels indignats, és evident que aquell 15M va deixar una traça molt profunda, que va canviar el relat de la crisi, el que ens feien creure, el de viure per sobre de les nostres possibilitats. Una traça que després han seguit altres moviments més sectorialitzats i que han portat la gent al carrer a protestar pel que han considerat un abús del poder. I també en recull el testimoni el moviment del NuitDebout a França en contra de la reforma laboral, una reforma que finalment ha estat aprovada per decret pel socialista Manuel Valls. Si la socialdemocràcia a Europa ja estava tocada de mort, només ens faltava Valls.

Segurament aquesta és la millor herència del 15M: la pèrdua de la por, la de sortir al carrer per reclamar i exigir justícia social.