Poesia i química

Qui més qui menys ho té clar, però convé repetir-ho: recuperar obres literàries valuoses és tan important com descobrir-ne de noves. I és més saludable i tot, perquè fa de contrapès a l’actitud fanàticament presentista, cada vegada més accentuada en alguns sectors del món editorial, per a la qual només importen les novetats estrictes, les quals són novetat només un parell de mesos, a tot estirar.

Val a dir, com a contrapunt optimista, que potser mai com ara no hi havia hagut tants editors disposats a furetejar entre els catàlegs polsosos del passat per repescar-ne obres interessants que hi estan enterrades. Vivim temps de contrastos: entre l’atrevida recerca arqueològica, la borratxera de sobreabundàncies de l’ara mateix i el vertigen de l'obsolescència quasi immediata.

Sigui com sigui, no hi ha dubte que la reedició dels tres primers llibres de poesia d’Àngel Terron (Palma, 1953), recollits en un sol volum i polits per l’autor, és una bona notícia. 'El llibre del mercuri (1975–1985)', editat per Lleonard Muntaner i amb pròleg de Jaume C. Pons Alorda, reuneix els títols 'Iniciació a la química' (Tafal, 1977), 'Llibre del mercuri' (Llibres del Mall, 1982) i 'Ternari' (de nou Llibres del Mall, 1986). Devia fer anys que eren introbables. És una ocasió idònia per conèixer bé els inicis d’una de les trajectòries poètiques més singulars de la poesia catalana recent, sobretot per la manera com Terron, catedràtic de Química Inorgànica de la UIB, s’ha esmerçat sempre a unir literàriament les seves dues vocacions: la poètica i la científica.

És una opció estètica i intel·lectual que té els seus riscos, perquè escriure requereix tenir un codi compartit amb el lector i l’opció de poetitzar des de la química –i sense fer mai concessions didàctiques– fa que hi hagi poemes, sobretot dels més primerencs, que resulten (gairebé?) impenetrables per als no iniciats. A partir del seu segon i tercer llibres, però, Terron troba l’equilibri, diguem-ho així, entre la taula periòdica i el lirisme, i obté uns resultats que són alhora culturalistes, científics, sensorials, filosòfics i sensibles.