OPINIÓ

'Poinciana'

Sabia que tard o d'hora m'arribaria l'hora, que només era qüestió de temps. Al cap i a la fi sempre he anat d'obsessió en obsessió, passant etapes, una per a gairebé qualsevol estil musical que us pugueu imaginar.

Sempre comença de la manera més innocent. Sovint amb una sola cançó. Per exemple, The magic number de De la Soul va encetar la meva febre pel hip hop clàssic i Shake Sugaree d'Elizabeth Cotten va ser l'acte inaugural d'uns mesos en què gairebé només escoltava blues primigeni.

De vegades m'hi endins durant anys, alguns cops només em dura setmanes (en Johan Sebastian Bach el vaig amortitzar relativament ràpid, encara que no descart tornar-hi en algun moment). En tot cas, m'havia reservat el jazz per a més endavant: la broma que repetia quan algú em demanava era que ja arrossegava massa vicis com per, a sobre, ser aficionat al jazz.

Però fa un parell d'anys, una nit a Barcelona, el meu amic Àngel em va recomanar que escoltés el bateria Brian Blade (mai he vist ningú passar tant de gust de tocar aquest instrument, us recoman que en vegeu algun vídeo perquè és la pura imatge de la felicitat). Record que vaig escoltar un disc seu amb The Fellowship Band l'endemà, en el trajecte en bus fins l'aeroport, quan tornava a casa: el disc era 'Landmarks'. I no diré que va ser una experiència mística, perquè igual resulta un poc tòpic i exagerat, però sí que va ser un d'aquells moments en què la música i el moment estan perfectament alineats i tu hi connectes profundament. Va ser com quan a la fi et decideixes a parlar amb una persona que t'ha agradat durant anys en secret i el primer que et fa saber és que tu també li has interessat sempre.

M'havia arribat el moment del jazz, que, a més, combina bé amb els meus altres interessos musicals actuals, lluny del que havia estat escoltat els darrers 20 anys.

No explic tot això per fer-me l'interessant.

Només per deixar clar que no som cap expert en el tema, que encara estic en la fase de descobriment –i el jazz és profund com l'oceà. Però hi ha alguna cosa que sí que he après en aquests pocs anys en què li he pegat fort:

Hi ha certa lliçó sobre la vida en el jazz, sobre la fragilitat de les coses; un esforç metafísic per capturar un granet de bellesa fugaç i incorrupta que ben prest desapareixerà.

I aquesta fugacitat és encara més exagerada i extrema en el free jazz: una lluita constant per trobar alguna lògica al caos, un intent de generar una turbulència que doni lloc a quelcom impossible, inimaginable, només uns segons abans: domar la casualitat.

Sempre m'ha resultat increïblement fascinant la idea que cada nit una cançó soni diferent, que una mateixa melodia es pugui interpretar des de dos pols emocionals oposats, que no hi hagi dos solos iguals, que la monumental perfecció de la interpretació de Poinciana d'Ahmad Jamal al At the Pershing, enregistrat en directe el 1958, sigui irrepetible, única, que en essència s'hagi esvaït per sempre en el mateix moment en què ha tengut lloc (per sort ens queda la gravació d'aquell moment, però quants moments així ens hem perdut perquè mai ningú els ha gravat? Aquesta idea m'obsessiona).

L'adolescent que es va criar escoltant el rock alternatiu dels 90 es demana "però per què?". L'adult en què, contra tot pronòstic, m'he convertit respon que "perquè la vida és talment això". La vida és així de fràgil i efímera –hi pens molt aquests dies– i ens exigeix aquesta perpetua resistència contra la frustració de saber que tota victòria és passatgera, que cada cop que tenim alguna cosa preciosa entre les mans està condemnada a no durar.

Per sort, però, cap derrota és absoluta –excepte la mort, clar– i hi ha alguna cosa en la naturalesa humana que ens fa immunes al desànim total. Els humans som caparruts i quixotescs en general i potser aquesta sigui la nostra major virtut: aquest idealisme un poc idiota però tan necessari que ens fa sortir cada nit a l'escenari a encalçar aquella nota precisa que ho farà tot sublim i ple de sentit per esvair-se en un instant.

Però el moment en què aquella nota ressona és pura màgia, una espurna de llum enmig de l'obscuritat, la confusió i la incertesa, un recordatori de tot allò que fa que la vida valgui de veres la pena.

Aquests dies estranys són més necessaris que mai els breus instants de màgia. Per això escolt sovint 'Poinciana' i em repetesc contínuament, com un mantra, que tot és transitori, fins i tot les eternes mans d'Ahmad Jamal.