EscriptoraMai de la vida m’hauria imaginat que afirmaria això, així que ho escriuré fluixet, en minúscules: enguany no em posa tan trista l’expectativa dels dies que es fan i es faran encara més curts. I és que potser recordarem aquest dos mil vint, entre altres raons, per totes les coses que mai no ens pensàvem que afirmaríem, o per l’acumulació diogenètica d’expectatives que abans menysteníem i que, de sobte, ens semblen preferibles a l’expectativa de no esperar gaire res.
Potser recordarem aquest dos mil vint perquè, tanmateix, serem incapaços d’oblidar-lo, i potser l’evocarem com un any de claudàtors i punts suspensius, o com un any buit o entre parèntesis, potser, o potser com l’any que ben mirat no compta i que ja hauríem retornat al fabricant si el producte defectuós hagués vingut amb garantia. Potser, per damunt de tot, recordarem aquest dos mil vint per totes les garanties que avui ens calen i que trobem a faltar, o com el primer any de la resta de la nostra vida, potser, o potser com un pròleg tan accidentat, mediocre i mal escrit que ens treu les ganes de llegir el primer capítol alhora que ens incita a fer-ho: al capdavall, potser intuïm que és impossible mantenir una escriptura tan nefasta durant tantes pàgines, i que la cosa forçosament ha de millorar. Potser.
Potser la d’enguany serà la tardor que ens farà estimar més la tardor amb tots els seus defectes, i potser la restricció en les hores de claror atenuarà el focus que fa temps que tenim posat en la resta de coses que se’ns han restringit. Potser la familiaritat d’aquestes restriccions naturals, estacionals, conegudes, esdevindran el placebo que ens cal per autoconvèncer-nos que si no fem allò i no anem allà és només perquè fa fred, perquè plou, perquè fa fosca, i no perquè no puguem. Potser també que el dos mil vint sigui l’any en què enyorarem les queixes absurdes, els enutjos estèrils, les discussions frívoles.
Fins i tot pot ser que, d’aquí a no gaire, trobem a faltar la convivència amb unes molèsties tan assumibles i sobtadament banals que ja ens semblen quasi entranyables –les nadales que sonen amb massa antelació; els anuncis de juguetes i de perfums; les reunions per organitzar qui-va-on el dia de Nadal i la nit de Reis i la Segona Festa; els amics invisibles incòmodes de la feina; la programació televisiva de la nit de Cap d’Any i altres concessions que sovint, si som honestos, ni tan sols són concessions. Potser evocarem els anys precedents al dos mil vint com els anys en què tot era més fàcil, o potser ens direm que la vida més fàcil va venir en aprendre la lliçó que el dos mil vint –com si vulgués compensar-nos– ens va regalar: només quan els factors aliens a nosaltres hagin conclòs què –amb accent interrogatiu– es pot fer, nosaltres podrem decidir què volem fer-ne.
Ara bé. Personalment, potser el recordaré també com l’any que, amb un èxit variable, vaig procurar fer-ne filosofia, de cada frustració. O potser com l’any que més m’he hagut d’esforçar per trobar formes originals de parlar directament o indirectament de l’únic tema als articles, d’una manera a vegades solemne, a vegades divertida, a vegades emotiva, a vegades ni fu ni fa. Potser el recordaré com l’any horrible en què es va estrenar la pel·lícula més horrible de Woody Allen: aquella on, justament, en Jaume Carrió i jo vàrem anar a fer de figurants perquè ens feia il·lusió; aquella on cap línia de diàleg conté ni una espurna de l’humor i la brillantor a què ens té acostumats el cineasta; aquella on, més que mai, em va repugnar veure un personatge vell i lleig flirtejant amb una dona jove i atractiva, sobretot perquè, en aquest cas, i sorprenentment, Allen no es burla del patetisme de tot plegat ni n’emfatitza la decadència amb ironies i paròdies: no n’hem après res, Woody, d’aquests darrers anys, potser?
De fet, potser també recordaré el dos mil vint com l’any que vaig llegir les memòries de Woody Allen esperant trobar-hi tot allò que sempre m’ha agradat del seu personatge, del seu cinema; tot allò que he tornat a trobar a faltar a la darrera pel·lícula i que fa que em demani si potser, només potser, recordaré el dos mil vint com l’any que vaig desitjar que Woody Allen deixés de fer pel·lícules i es dediqués a descansar amb el convenciment que, com a creador, ja ha demostrat amb escreix tot el que havia de demostrar.
Potser recordaré el dos mil vint com l’any del pitjor Sant Jordi que recordo, o potser com l’any que la meva germaneta i el meu cunyat –i tantes altres persones– s’haurien d’haver casat, o com l’any que hauria d’haver fet una ruta per tota la Península per presentar la traducció de La cosina gran, potser, o potser com l’any que en Jaume i jo hauríem d’haver anat a París.
Potser, només potser, era més bonica i optimista la primera part de l’article. Però potser, només potser, el dos mil vint va començar també sent bonic i optimista, i mira.
