Només puc entendre les crítiques a les vacances eivissenques de Pedro Sánchez des de la rivalitat partidista o des d’una visió hiperbòlica de l’altura política del líder socialista.
Els mateixos que en lamenten la visita farien mamballetes amb les orelles si fos Rajoy qui ens hagués honorat amb la seva presència. Mentre el president en funcions té el dubtós gust de triar un poble de Pontevedra, Sánchez torna a ser fidel a les Pitiüses, ignorant la massificació i els preus desorbitats.
Els crítics també obvien que les vacances són la millor manera que ha trobat el secretari general del PSOE per servir el seu partit i, de passada, el seu país. Conscient que cada vegada que fa alguna cosa s’equivoca, Sánchez s’aparta dels focus i jeu a la platja, en un gest de generositat que haurien d’imitar els seus adversaris.
Albert Rivera, per exemple, en dos dies de feina ha rebaixat l’estatus dels corruptes, que ara només són considerats mals gestors pel partit de la ‘regeneració democràtica’. A més, amb la connivència del PP, prepara una fina estocada a la immersió lingüística, tot demostrant que el poder unificador de les fòbies supera qualsevol programa electoral.
PP i Ciutadans preparen amb precisió l’enterrament del PSOE amb el pretext de ‘salvar’ un país més preocupat per Otegi que per la seva pròpia governabilitat.
Impedir que el precandidat d’EHBildu es presenti a les eleccions basques, al marge de ser una pirueta de difícil comprensió democràtica, és una estupidesa més dels constitucionalistes espanyols respecte del nacionalisme. Els poders de l’Estat han convertit en mite un polític que va arribar a la primera línia del moviment abertzale gairebé per eliminació.
Parlem d’assumptes que veritablement importen per subratllar la qualitat del 55è Festival de Pollença, que finalitzà ahir.
Entre banda sonora i banda sonora –està fent feina amb alguns dels grans del cinema mundial–, Joan Valent ha duit l’esdeveniment a una altura difícil d’igualar. Ho conta Mendiola avui en aquest mateix diari.
Michel Camilo, Daniel Hope i la Kronos Quartet han donat llum a l’estiu de Mallorca. Pel claustre del convent de Sant Domingo i el castell de Bellver (Gabriela Montero i Julián Rachlin, per exemple, han participat en els Estius Simfònics) ha transitat enguany pura bellesa, caviar per als sentits. Només hem trobat a faltar que, en el cas de Palma, el pati de butaques no s’omplís més.
Divendres es van complir anys del naixement de Julio Florencio Cortázar, 102 concretament.
Jo no en duc el compte, però les xarxes socials ho celebren tot. Sigui com sigui, una excusa com qualsevol altra per recordar un escriptor profundament diferent. Amb ell vaig aprendre a llegir de veritat i gràcies als seus personatges també vaig descobrir que preferesc el misteri, perquè la definició sempre m’acaba decebent.
