Opinió 05/05/2018

Preguntes

Estem en la foscor del túnel a punt de veure la llum per poder-ne sortir, o bé només estem en la penombra de l'inici del d'aquest? Espero que sigui la primera opció. Però això només el temps ho dirà

i
Marc Ballestà
3 min

En el darrer mes he tingut la sort d'assistir a dues magnífiques conferències. Magnífiques per la qualitat dels ponents i del seu exposat, però sobretot per l'efecte que aquestes han tingut sobre mi. Em refereixo a la conferència d'Antoni Puigverd 'La democràcia en l'època de les emocions', a iniciativa del Consell General, i la conferència d'Enric Marín 'Com hem arribat fins a les fake news', programada per l'Associació de Professionals de la Comunicació d'Andorra (APCA).

En la darrera conferència de les Jornades de Ciència que va organitzar el ministeri d'Educació, el doctor Francisco R. Villatoro ho deia molt clar: el més important de l'evolució de la ciència no és tant les respostes que pot donar, sinó les noves preguntes que ens permet fer. Doncs en aquestes conferències això és el que es va produir. Van ser més el conjunt de preguntes sense resposta que em va generar que no pas les respostes que s'hi van poder donar.

Les dues conferències, tot i versar sobre àmbits diferents, van confluir (des del meu punt de vista) en una mateixa conclusió: ens trobem davant d'una crisi de la democràcia i a una crisi del periodisme. Totes dues crisis apareixien inexorablement juntes en els dos relats. I és aquí on em sorgeixen les preguntes.

És una conseqüència de l'altra? I si és així: quina és la que porta a l'altra? És la crisi de la democràcia, amb tot el que això significa, la que arrossega el periodisme a sotmetre's a aquest paradigma i renunciar al seu paper de control de la mateixa? O és a la inversa, i és la crisi del periodisme la que té com a conseqüència la crisi de la democràcia? És la renúncia per part del periodisme a fer el control als poders de l'estat que porta a aquesta pèrdua de democràcia?

Saber això ens podria indicar allà on cal centrar els esforços per revertir la situació.

O podem anar més enllà. Donat que veiem que ambdues estan lligades i que van sempre juntes, no són en realitat dues cares de la mateixa moneda i, per tant, no serà més que un reflex, un símptoma d'un problema més gran només que mirat en dos àmbits diferents però estretament lligats? No serà que totes dues són els efectes d'una transformació social dominada per la pèrdua de valors i d'implicació de la societat? Si és així, com podem fer-hi front? És la tercera de les grans revolucions, la revolució de les comunicacions, com deia Enric Marín, la causa de tot plegat?

Tots dos conferenciants donaven pistes d'allà on cal incidir. El senyor Puigverd parlava de l'educació en valors i l'esperit crític per a què les generacions futures s'enfrontessin a aquest nou paradigma. El senyor Marín parlava de la culturització de la societat com a element clau per a què la gent pogués millorar la seva situació econòmica i pogués accedir a la política i, per tant, aquells que ara estan exclosos, puguin influir a revertir aquesta situació.

De nou, crec que els dos parlen del mateix punt de partida i van en la direcció d'empoderar la societat per tal de reprendre el control. Però, com s'articula de forma efectiva aquest empoderament?

Són moltes preguntes i, de moment, poques les respostes clares però, com a mínim, això ens ha d'esperonar a analitzar en profunditat la complexitat del problema (un altre aspecte que els conferenciants van subratllar) per trobar aquestes respostes.

Per acabar, una darrera pregunta que em faig: estem en la foscor del túnel a punt de veure la llum per poder-ne sortir, o bé només estem en la penombra de l'inici del d'aquest? Espero que sigui la primera opció. Però això només el temps ho dirà.

stats