La desgràcia persegueix els espanyols a l’hora de triar presidents. No pot ser que la mediocritat domini els partits fins aquest punt, ni tampoc que els ciutadans tenguin el mal gust de triar sempre la pitjor opció.
Hi ha d’haver una mala connexió, un mal 'karma' que fa que la nòmina de mandataris faci més plorera que res més.
Si repassam les opcions que han tengut els electors les darreres dècades, les disjuntives han estat perverses.
Va haver-hi un temps que la partida estava entre un candidat sospitós de liderar la guerra bruta contra ETA i “el major dictador que he conegut”, segons José María García gens sospitós de ser d’esquerres.
Quan González va fer que desapareixia de l’escena política –en realitat no se n’ha anat mai–, el relleu va ser un tal Joaquín Almunia. El seu fracàs històric a les urnes es va premiar amb un càrrec hiperremunerat al Parlament Europeu.
Per Aznar –presumpte autor de crims de guerra– també va arribar l’hora de la presumpta retirada (tampoc no ha arribat a partir del tot). El seu substitut havia de sortir de la terna Jaime Mayor Oreja (ultradretà confés), Rodrigo Rato (expert en macroeconomia i macrocorrupte) i Mariano Rajoy.
Abans de complir el seu somni, l’actual president en funcions va perdre dues vegades davant Zapatero.
El socialista (per dir-ne alguna cosa) començà de manera digna per comparació amb allò que havíem viscut abans, però no va trigar a demostrar les seves mancances –gairebé infinites.
A la tercera va ser la bona per Rajoy, despatxant un Rubalcaba que políticament ja estava a la UCI. El duel electoral va ser el menys motivador de tota la història.
Confiàvem que el final del bipartidisme acabaria en l’agonia d’haver d’optar entre el dolent i el pitjor, però la irrupció de Podem i Ciutadans just ha duplicat la cutror.
Iglesias i Rivera són iguals en essència. Algú els ha fet creure que han nascut per dominar el món i perseguint aquest objectiu liquidaran els seus partits respectius, sempre que els seus partits no s’atreveixin a liquidar-los abans a ells.
De Sánchez m’agradaria-ne dir alguna cosa bona, encara que fos només per la seva persistència a estiuejar en una Eivissa al límit. Però escoltar-lo em produeix la mateixa emoció que sentir com es buida la cisterna del vàter.
Fa poc vaig entrevistar un expert en màrqueting polític i el millor que va dir del (líder?) socialista fou que és un “autèntic despropòsit des de tots els punts de vista”.
Em sorprenen les crítiques a Francina Armengol per passar-s’ho bé a la festa del Coso. Tal vegada els 'haters' de la presidenta estaven més còmodes quan els dirigents polítics gaudien de la vida als 'table dance'.
El millor que he llegit sobre la massificació turística –que, per descomptat, ens hem inventat els periodistes– ho vaig trobar fa uns dies a Twitter. Un cartell amb la silueta d’una cambrera de pis acompanyada d’un missatge rotund: “Pues a nosotras los récords turísticos solo nos dejan más mierda que limpiar”.
