Professor de la UIBEncara no sabem cert si hi haurà 'ingrés mínim vital', però sí que sabem que el ministre Ábalos, el major expert en insularitat del Gobierno de España, farà tot allò possible perquè empresaris i propietaris alemanys puguin tornar a les seves segones residències a Mallorca. No importa que la presidenta Armengol, del seu mateix partit, hagi advertit que les normes són iguals per a tothom. És el mateix ministre que es va resistir a tancar els nostres ports i aeroport a l’inici de la pandèmia, com també s’havia resistit a millorar el descompte de viatges als residents. Això va, per si no us hi havíeu fixat, de privilegis.
El virus, efectivament, afecta rics i pobres, i hem vist com es contagiaven des del príncep Carles d’Anglaterra fins a Tom Hanks, governants tant espanyols com europeus, i fins i tot els principals dirigents de Vox, malgrat la fortalesa dels anticossos molt espanyols d’Ortega Smith. Però no afecta per igual: les primeres cartografies dels efectes de l’epidèmia assenyalen que són els barris pobres i més densament poblats els més afectats pel coronavirus, tant pel que fa a contagis com als morts. I els sectors de població més vulnerables, com les persones majors, amb les residències (especialment les de gestió privada) que mereixen un cas d’estudi, però sobretot la revisió a fons del sistema.
La pandèmia afecta més les dones que els homes (entre altres coses, perquè són la majoria del personal sanitari i d’altres treballs de cures), com afecta més els sectors de població exclosos en funció de la seva procedència. Parlant de geografies invisibilitzades, per molt que l’Organtizació Mundial de la Salut hagi advertit que no es pot deixar de banda tot un continent com Àfrica amb recursos insuficients en la lluita contra el coronavirus, de moment l’única mesura contundent al respecte per part del món civilitzat ha estat la retirada dels fons aportats pels Estats Units decretada per Trump. Mentrestant, la resta de governs es barallen per mascaretes i respiradors en el mercat mundial per, tanmateix, ofegar-nos, perquè no semblen gaire predisposats que les administracions es puguin endeutar per fer front a la crisi sanitària i les seves conseqüències.
A tot arreu, però especialment a les Illes, el coronavirus deixarà més pobres que morts al seu pas. "Aquest virus no entén de fronteres", s’ha repetit insistentment des del gabinet de crisi comandat per Sánchez, però les fronteres de classe han quedat ben paleses tant pel que fa als sectors que han patit els efectes sanitaris del contagi, com en els que fa uns dies varen haver de tornar a la feina sense garanties. Qui té centenars de milions d’euros a paradisos fiscals pot permetre’s el luxe de "perdre" una temporada, però els seus empleats perden tot el que tenien per sobreviure. Qui té tot un imperi de la moda pot regalar 300.000 mascaretes, però l’ERTO als seus milers de treballadors i treballadores el pagam tu i jo. Gràcies per res.
Un govern socialcomunista (almenys així com entenc jo aquest concepte inventat per l’extrema dreta) no hauria permès que milers de famílies a Balears privades del dret a un habitatge digne passassin cinquanta dies de confinament –per ara– en pisos de cinquanta metres sense ni tan sols un balcó, mentre hi ha mansions i fins i tot urbanitzacions senceres mortes d’oi esperant que arribin els seus inquilins. Inquilins com aquest inversor alemany que, tot i els seus privilegis, ni salva ni salvarà la vida de ningú perquè no és la seva funció i perquè va en contra dels seus principis, fonamentats en la defensa del dret a la propietat privada per damunt de qualsevol altra consideració. Desconec si hi ha hagut molts propietaris d’habitatges vacacionals que hagin cedit algun d’aquests immobles, almenys durant el confinament, a les treballadores sense contracte que els fan les voltes de cambreres de pis en el negoci, i que potser han de compartir habitació amb altres.
Són els defensors de l’economia per davant de la vida. Són, encara que sigui a l’estil europeu (una mica més hipòcrita, tot s’ha de dir) els mateixos que des de la seva talaia de privilegis surten als carrers dels Estats Units amb armes i pancartes que resen "Sacrifice the weak", sacrifiqueu els dèbils. Els mateixos –bisbes inclosos– que qualifiquen de "paguita" un ingrés de subsistència i critiquen que es controli el preu de les mascaretes amagats darrere la seva, de color caqui i amb bandera.
Si tots aquests perdonavides diuen això enmig d’una crisi sanitària i humanitària com aquesta, imaginau-vos què diran, però, sobretot, què faran, quan hagi passat l’emergència. Per això, i des del convenciment que res no tornarà a ser igual encara que tots ho volguéssim, què farem nosaltres perquè les coses vagin en un sentit diferent? I què en farem, dels nostres privilegis?
