SI AIXÒ ÉS GUERRA...
Opinió 05/01/2018

Prohibit prohibir

i
Xisco Nadal
3 min
Prohibit prohibir. / VÍCTOR LERENA / EFE

Aimats lectors, des que no parlàvem ens ha passat un any per sobre. I tot i haver estrenat un nou dígit de la segona dècada del segle XXI, l’ambient que ara per ara hom respira és molt segle XIX. En parlava dijous passat al #FonsD’Armari d’IB3 Ràdio amb La Prohibida, la travestí que ha estat protagonista involuntària de la polèmica de la setmana, tot perquè el barri madrileny de Vallecas va tenir la idea de convidar-la, juntament amb dues artistes més -Roma Calderón i Dnoé Lammis– a fer de comparsa dels reis d’Orient d’aquell redol; pecat mortal que ha provocat que, com diuen per la #Meseta, “se armase el belén”. El motiu: un home vestit de dona no casa bé amb l’hiperrealisme que sempre ha caracteritzat aquestes desfilades. Com escrigueren Lluc i Mateu al seu evangeli, Dark Vader, Picachu, Pocoyó i la Patrulla Canina, a més de grans marques comercials amb carrossa il·luminada talment l’estrella anunciadora, eren l’acompanyament estàndard de Josep i Maria quan cercaven recer per Jerusalem. Emperò La Prohibida, no.

Com a persona que escriu cada setmana en aquesta pàgina sobre la vida i els seus misteris, fa temps que he acceptat una realitat evident: tot ja està escrit (o enunciat). I sé que aquesta polèmica no és nova. Senzillament, que n’arrib a ser d’ingenu, encara conservava una mica d’esperança i aspirava a no haver d’escriure una vegada i una altra sobre el mateix tema: la llibertat de ser un mateix. No obstant això, sempre serà debades. Enguany celebrarem amb il·lusió i alegria l’aniversari del maig francès i ens omplirem la boca parlant de democràcia i de com mola aquesta Europa que ens hem donat, com la sacrosanta constitució espanyola, entre tots. Però la realitat és ben diferent. Encetàvem l’any amb el president Macron fent una llei ad hoc en contra de les famoses #FakeNews (les notícies falses de tota la vida). I aquí és on rau el tec de la notícia: com es lluita contra la llibertat de premsa, d’expressió i de pensament sense sacrificar l’essència de l’esperit europeu? Alemanya ho ha tengut clar: l’ordre abans que el pensament. No obstant això, al bressol de ‘la liberté, la fraternité i l’egalité’ pinten bastos a l’hora de legislar un tema tan espinós. L’ombra de Voltaire és allargada i allò que no ha esclarit Macron és qui determinarà què és fals i què no perquè tot depèn dels ulls que ho mirin. Aquesta és la qüestió, com deia #Hamlet.

Mentrestant, al país anomenat Espanya parlen per pa i per sal de la bubota russa però crucifiquen una artista basant-se en notícies distorsionades que ningú no s’ha molestat a contrastar perquè no hem de permetre que la veritat ens espenyi un ‘like’ al nostre diari. Ja sabem que ‘drag queen’ i ‘niños’ en un titular sempre susciten la curiositat del lector, i això es tradueix en més publicitat. En cap moment ningú de l’organització de la rua vallecana havia pensat fer un homenatge travestí a Gloria Fuertes, autora de 'Las tres reinas magas'. La Prohibida i les seves companyes, des del minut zero, només havien d’acompanyar els reis, no ho havien de ser. Però feia més renou –i era més fàcil– crucificar el diferent amb una mentida, tot i que faltin mesos per a la Setmana Santa. El #155 ha llevat la careta a molts i hem après que sota les rajoles no hi havia la platja que ens prometeren sinó els prejudicis de sempre, que poden quedar dissimulats a causa d’allò políticament correcte però que, a la llarga, i amb aquest clima tan bo per a l’insult fàcil, som allò que som, per molts de vels de color taronja o blau que ens entestem a posar-nos.

Així, mentre hom parla de si una travestí vestida de peluix pot traumatitzar o no un grup de nins, l’únic objectiu dels quals és veure llums, color i alegria i arreplegar tants de caramels com abastin les seves manetes, ningú parlarà de l’encariment abusiu del preu de l’electricitat i del gas, el carbó que ens han portat a tots aquests reis vestits de negre (que no negres), ni de la pujada vergonyosa de les pensions que fa que milers i milers de jubilats hagin vist com allò que rebien es traduïa en no res. Cortines de fum, se’n deia fa un temps. I què voleu que us digui, a mi, les úniques cortines de fum que m’agraden són les dels espectacles colossals d’una #Grande de l’escena com La Prohibida. Que els reis d’Orient siguin generosos amb els vostres desitjos.

stats