Opinió 05/09/2017

Propera estació: Inseguretat

En els trens AVE que uneixen Barcelona amb França hi ha uns estrictes i rigorosos controls per accedir a les andanes catalanes mentre que no n’hi ha de cap tipus a les franceses

i
Bru Noya
2 min

Viatjar amb tren sempre té un toc de misteri i d’aventura, ja sigui per la noia de Paula Hawkins, els estranys de Hitchcock, l’Exprés d’Orient i el Transsiberià. Després de passar-me unes setmanes abraçat a l’aire condicionat amb la passió d’una telenovel·la colombiana he arribat a les acaballes de l’agost amb la superioritat moral del que marxa de vacances al setembre, que, per molta gent, no és un mes sinó un estat d’ànim.

He tingut paciència i ara m’espera la glòria de l’hotel rebaixat, del xiringuito sense cues i, si hi hagués volgut, d’un viatge a la Xina i creuer al Iang-Tsé inclòs, amb 900 euros de descompte. Però he optat per un tren amb destinació França. A l’estació de Girona cal passar l’equipatge per un escàner sota l’atenta vigilància d’un guàrdia de seguretat. Només les persones amb bitllet poden accedir a l’andana i entre ells guiris de samarreta amb estampats lisèrgics, pantaló curt amb ronyonera, sandàlies amb mitjons i menys melanoma que un ninot de neu. Tenen aspecte de supervivents i un estómac com els dels remugants amb quatre cavitats per poder pair les sangries fetes amb Tetra Brik de vi i fuita al límit de la caducitat, la paella amb ketchup i les ensalades russes que portaven tant temps en la cuina d’un restaurant de la Manga del Mar Menor que ja parlaven castellà.

A l’estació de Perpinyà o centre del món segons Dalí, anuncien una aturada de sis minuts. Temps per anar a comprar un refresc. Allà no hi ha ni escàner, ni guàrdies de seguretat i tothom pot accedir a l’andana sense bitllet. Girona era Fort Knox i Perpinyà és un campi qui pugui. Rodamóns amb gossos i un llenguatge que faria empal·lidir un raper sorgit de les barriades més desfavorides de París, pidolaires que demanen almoina i només hi falta l’espectacle de la cabra i la trompeta.

Tenint en compte que el tren ha sortit de Barcelona i va fins a París li pregunto a la revisora què haig de fer en cas d’un problema d’ordre públic. Em diu que hauria d’enviar un missatge de text al número 3117. Em sembla una resposta molt poc contundent en aquests temps d’atemptats i terror. Vull pensar que no cal prémer 1 si el terrorista porta un ganivet, 2 si esgrimeix una pistola i 3 si du un cinturó d’explosius. Amb tots els atemptats que ha patit França em sembla una autèntica inconsciència la manca de vigilància i de seguretat als ferrocarrils.

La revisora m’explica que hi ha problema d’efectius i que la situació és molt preocupant en els trens exprés regionals (TER). Allà el revisor s’atrinxera en un local i ja s’ho faran els passatgers. Arribo a Montpeller, on tampoc hi ha cap tipus de control per accedir a les andanes ni d’equipatge, i surto de l’estació amb una sensació d’alleujament i m’allunyo pensant que potser n’he fet un gra massa. Perquè el gran problema ara mateix per la seguretat del món són Kim Jong-un i Trump.

stats