Quaresma

Senyores i senyors, heus ací la Quaresma. No, no em refereixo aquell extrem portuguès que ara juga al Porto i que va fracassar al Barça. És aquest període litúrgic, de quaranta dies, set setmanes, previ a la Pasqua, que va començar ahir, Dimecres de Cendra, i que s’acabarà el Dissabte Sant.

Un període que se’ns ha fet, mica a mica, desdibuixat i indefinit. Potser sabem més coses sobre el ramadà dels musulmans que sobre la Quaresma: si més no, ocupa més espai a les notícies. Coses de la secularització. Quan era petit —i d’això ja en fa uns quants anys, però no pas tants— els seus preceptes eren ben presents en la vida quotidiana. Segur que no tenien la vitalitat de l’època de la butlla (per als lectors joves: el permís que es comprava a l’església per poder evitar el precepte de menjar carn), però hi eren.

Ara, la Quaresma és tan sols un pretext de calendari per fer el Carnaval, que és una festa com estranya: un empelt de les tradicions de l’antic règim en els temps moderns. Una cerimònia que ha perdut tot el seu sentit simbòlic de transgressió abans d’un període de penitència però que, en canvi, encara conserva les formes externes. Ara, parlar de penitència quaresmal és gairebé com parlar de la Santa Inquisició. Si més no, en temps de Bach prohibien representar les cantates a les esglésies luteranes durant la Quaresma, i això va donar-li una mica de temps lliure per poder compondre les passions. Ara, ni això.