OPINIÓ

Què cou a la nostra esquerra?

“Són temps apassionants” hem sentit a dir al filòsof eslovè Slavoj Zizek. “Cal desplaçar el poder colonial i capitalista” opina l’escriptor kikuiu de Kènia Ngügï wa Thiong’o. Hi ha, dins el pensament progressista occidental, un gran debat sobre què li passa, a l’esquerra. Allò que serveix a una ciutat mitjana del “mid-west” dels EUA, a un barri treballador de Leeds o de Salònica, a un entorn rural de Còrsega o de la Picardia o a un poble turistificat toscà o flamenc, serveix, perfectament, a Palma o a Maó. A Llucmajor o a Eivissa. Les nostres batlesses i els nostres batles viuen problemàtiques com les viuen els alcaldes d’arreu. Si parlam d’aigua, de residus, de xenofòbia, d’urbanisme, de polítiques culturals, de canvis demogràfics, del que sigui. Bo és saber que som un tot i que no som tan singulars, en els nostres drames i els nostres reptes, com tenim tendència a pensar. Tenc, avui, en aquest sentit, dos temes que em couen.

Tema que em cou 1. L’esquerra al món afronta una gran discussió respecte de les identitats i la diversitat. No és un rotllo intel·lectual elevat i aliè. Durant anys, les esquerres s’han dedicat a preocupar-se de les identitats (de gènere, d’opció sexual, racials, ambientals, etc.) i a mirar, a vegades de forma poc hàbil, de defensar-ne la pluralitat. Mentrestant, l’àmbit socioeconòmic estava desatès. La doctrina neoliberal avançava. Es perdien drets laborals. El treballador del supermercat s’invisibilitzava. Es legislava per als dobles llicenciats que muntaven un negoci en un 'coworking'. Fenòmens com el Brexit o la victòria de Trump han desencadenat la reacció, des de l’esquerra, a tot això. Triomfa, o està en auge, ara mateix, un discurs que apel·la a tornar a les arrels. A parlar de classe. Ho exposen, en assajos ben estructurats, autors com el nord-americà Mark Lilla i l’espanyol Daniel Bernabé. Aquest darrer explica, al llibre 'La trampa de la diversidad. Cómo el neoliberalismo fragmentó la identidad de la clase trabajadora', que mentre les dones parlaven (sic) de “coses de dones”, els gais (sic), “de coses de gais” i els negres (sic), de “coses de minories ètniques”, “l’home cisgènere (?), hetero, blanc, de cinquanta anys, seguidor del Reial Madrid i menjador de carn vermella i processada” perdia referents progressistes que l’emparessin. És una afirmació tramposa. Encara que tingui part de raó. Crec que la vella esquerra obrerista, que, d’altra banda, a les Espanyes mai va ser el PCI, havia de renovar-se. Crec, també, que encara que estigui de moda criticar el Maig del 68 estereotipat dels nins 'pijos', hem de vindicar el potencial emancipatori del 68 de París –i el de Praga, el de Mèxic, el de Berkeley i el dels pobles sense estat com el nostre! He après, de les lluites d’aquell moment, i de l’extraordinari cicle antiglobalització de principis de segle, que la diversitat és riquesa. Dit això, potser aquest debat que es té arreu –i que m’agrada més com l’enfoquen l’escriptora feminista ianqui Nancy Fraser i el sociòleg portorriqueny Ramon Grosfoguel– ens l’hauríem de fer nostre. El mallorquinisme d’esquerres ha estat massa pendent de la identitat i de la gestió de l’ecosistema de la diversitat? Té una proposta realment per a tots els mallorquins? Pot construir-se un projecte nacional i de progrés a les Illes Balears que vagi més enllà de les necessitats de la classe mitjana de funcionaris, professors de secundària i els seus fills precaris que aspiren a ser com els seus pares? I la pregunta del milió: quin model socioeconòmic defensa el sobiranisme progressista per a les nostres Illes? Són interrogants que ens hem de plantejar. Encara que coguin.

Tema que em cou 2. Arran dels furors del procés principatí, es consolida entre alguns sectors sobiranistes illencs la idea que el flanc on s’ha d’aprofundir és el de la idea-força d’“Espanya ens roba”. Som del parer, tot i que mai deixaré de defensar la necessitat d’un finançament just, que per atreure a la proposta sobiranista el conjunt de la societat illenca per ventura s’ha de cercar un altre llenguatge. Unes altres maneres. “Atacar els pobles d’Espanya i dir-los que són irreformables i que estan condemnats a viure governats per feixistes i corruptes no és la millor forma de fer amics!”. Ho deia el company basc Floren Aoiz no fa gaire. Li vessava la raó. Ens farà bé mirar Espanya des d’una perspectiva nova. De la mirada descolonial, que prioritza que s’han d’entendre totes les complexitats dels molts “suds” que hi ha –tan sud és Santanyí com Benalmádena–, en podem fer aprenentatges importants. Ens calen aliances per trencar el règim i, ara mateix, som lluny de fer-ho. Si a Catalunya o al País Basc es replantegen tàctica i estratègia, faltaria més que no ho poguéssim fer aquí, no? Pensem-hi. Encara que cogui.

Etiquetes