Que maca que t’ha quedat l’avinguda, Conxita
Quin greu que un dels dos carrers que dona accés a l’hospital no sigui apte per a tothom
Surt de casa a la mateixa hora de cada matí. Malgrat que després de l’ictus ha sigut capaç de recuperar la capacitat de caminar gràcies a les inacabables hores de fisioteràpia, alguns dels trajectes que fa els segueix cobrint amb cadira de rodes. Guanya temps i passa menys estona sota les inclemències del clima. També ho fa perquè vol. Què nassos.
El seu recorregut diari l’encamina primer carrer Creu Grossa amunt, per trencar al de Sant Andreu i arribar a l’hospital, on practica amb la logopeda per seguir guanyant dignitat a un accident que li va prendre el do més preuat que tenia, la parla. Aquest és un dels trajectes que fa a peu, surt mitja hora abans de casa per cobrir un recorregut que tu o jo faríem amb menys de cinc. Però aquest carrer, que porta a l’hospital, no està adaptat.
Després de l’hospital, torna a casa, cansat. Recupera forces i surt de nou. Aquest cop acompanyat per la seva dona. Ho fan així perquè ella ha de frenar la cadira a l’encreuament del carrer Bisbe Príncep Iglesias amb l’avinguda Meritxell. Allà, just on hi ha la Creu Grossa, hi ha una rampa amb un desnivell superior al que pot fer una persona amb cadira de rodes. La vorera de l’altre costat de la calçada no és prou ampla, hi ha fanals que dificulten el pas fins i tot als vianants i el ferm ha viscut dies millors.
Un cop ha superat aquest entrebanc, ja pot seguir sol fins al gimnàs de fisioteràpia situat a l’avinguda Meritxell, una desena de metres per sobre de la fatídica rampa. Els menys de cinquanta metres que li queden per recórrer són una meravella. L’avinguda és nova de trinca, les voreres són amples i per fi han marcat els passos de vianants per a les persones cegues amb bandes rugoses al terra i han aixecat el nivell del pas. Quin gust, renoi!
L’única maledicció que pateix és no viure en plena avinguda Meritxell, la més bella i espectacular de la capital. Si no visqués on viu, o si l’hospital també estigués a l’avinguda, podria fer vida sense dependre dels altres. Llàstima que després d’embellir durant quatre mesos el carrer, s’hagin deixat una rampa no adaptada. Quin greu que un dels dos carrers que dona accés a l’hospital no sigui apte per a tothom. Però què maca que t’ha quedat l’avinguda, Conxita.
