Opinió 21/12/2019

Que no s’apague La veu

Al País Valencià li costa ser un país, una unitat cohesionada i autocentrada

i
Agustí Mas
4 min

Andorra la Vella300 quilòmetres de llarg i 100, en el punt més ample. El País Valencià és un territori allargassat. Encara més, si ens fixem en les zones estrictament valencianoparlants, que tendeixen més cap a la costa. És una comunitat autònoma on la divisió per províncies espanyoles, amb tot el que això comporta, ha quallat molt més que a Catalunya. Unes províncies amb forta pressió demogràfica, cultural i lingüística (estudiants, treballadors, estiuejants) de l’Aragó, Castella i Múrcia, amb una especialització per aquest ordre, de nord a sud. Si ens fixem, per exemple, en l’estructura de la comunicació de massa, veiem com no hi ha diaris pròpiament de tot el País Valencià com passaria a Catalunya amb El Punt Avui (hereu de l’Avui), l’Ara, La Vanguardia o El Periódico de Catalunya. Sinó que hi ha El Periódico Mediterráneo centrat a les comarques de Castelló, el Levante – EMV que cobreix les comarques de València i l’Información, d’Alacant. És per aquestes i moltes altres circumstàncies que al País Valencià li costa ser un país, una unitat cohesionada, autocentrada; a un veí del Fondó dels Frares (el Vinalopó Mitjà) li costa empatitzar amb un de Cinctorres (els Ports)...

Al costat de l’acció de govern de la Generalitat Valenciana, Radiotelevisió valenciana (RTVV) va ser capaç de construir, en bona mesura, un marc mental; un imaginari col·lectiu. I en valencià, enmig d’un panorama comunicatiu amb domini pràcticament absolut del castellà. Amb les seves retransmissions i cobertures informatives connectava les falles amb el Sexenni de Morella o el Misteri d’Elx. Creava, de punta a punta del territori, fans de Tómbola, de Joan Monleon, socis del Babalà Club i, ja més cap al seu final, addictes a L’Alqueria blanca. Segurament la capacitat de crear aquest sentiment de pertinença valenciana era quelcom que també motivava el Partit Popular per minar i finalment dinamitar la cadena. No era compatible amb la seva estratègia tan tradicional com contemporània del divideix i venceràs.

El gener del 2013, curiosament un any abans del tancament d’RTVV, neix una iniciativa que també busca “vertebrar el País Valencià”. És el diari digital La veu del País Valencià. El seu impulsor, en aquell moment, explicava: “Els valencians que som d'esquerres i nacionalistes no tenim cap mitjà fet des del País Valencià i per al País Valencià i que marque una línia d'opinió i d'informació alternativa al poc pluralisme existent”. Des de llavors, el mitjà s’ha fet un espai dins del panorama mediàtic. Va sumar esforços amb el digital català Directe.cat, que actualment ha evolucionat cap a La República. Des del programa de ràdio Estira la Llengua també vam tenir ocasió de col·laborar i retroalimentar-nos amb continguts. El 2017 el mitjà va fer un salt endavant: passa a anomenar-se Diari la Veu, canvia la maquetació, trasllada la redacció de Castelló de la Ribera a València, incorpora com a director l’excorresponsal de l’Ara al País Valencià Salva Almenar, hi entra com a sotsdirector el corresponsal de Catalunya Ràdio al País Valencià Ignasi Muñoz i treu dos subportals: Pilota veu (sobre pilota valenciana), i Culturaveu.

Justament entre el 2016 i el 2017 va ser quan el mitjà va assolir la cúspide pel que fa a audiència. Segons l’Oficina de Justificació de la Difusió (OJD), el 2016 va tenir una mitjana de gairebé 398.000 pàgines vistes i va fregar els 140.000 usuaris únics. El 2017 les xifres van ser de 435.000 i 181.000, sobretot motivades pels fets de l’octubre a Catalunya. Els anys següents el nombre de pàgines vistes s’ha mantingut força estable mentre que el nombre d’usuaris únics s’ha reduït de manera important fins a una mitjana que, entre el gener i el novembre d’enguany ha sigut de 128.000. Tot i així, ha seguit sent el digital íntegrament en valencià més llegit. Però en paral·lel, els ingressos no permeten a l’empresa editora seguir mantenint l’estructura més enllà d’aquest 31 de desembre i ha anunciat el punt final del projecte periodístic.

Edicions La veu del País Valencià, però, no tira la tovallola del tot. Al comunicat en què anuncia el tancament del Diari la Veu explica que “estudia la possibilitat de posar en marxa un nou mitjà centrat en el País Valencià, tot i que no serà de publicació diària”. És un anunci en el marc de l’encartament, avui mateix, d’un suplement de setze pàgines amb informació del País Valencià dins dels exemplars del diari Ara distribuïts en aquest territori. L’editor, Moisès Vizacaino, explica doncs que "aquest suplement en paper del Diari La Veu és una nova possibilitat de continuar vius en el panorama comunicatiu del País Valencià". Paral·lelament, la directora d'innovació de l'ARA, Georgina Ferri, explica la voluntat de rendibilitzar aquest producte per tal que pugui ser mensual i contribueixi “a la creació d'un espai comunicatiu potent en la llengua que compartim".

Al marge que aquest suplement pervisqui, amb el tancament del Diari la Veu desapareix un mitjà de comunicació “valencià de naixement i en valencià per conviccions”, com el defineix el seu encara director, Salva Almenar. I segueix: "un diari per a contribuir a fer d'aquest país un país normal. Un país que, així com sent, estima, parla i somia en valencià, també puga llegir, informar-se i opinar en la seua llengua". Potser és cert que el projecte no ha acabat sent viable econòmicament, però la bona feina feta durant aquests sis anys és indubtable. Deixa molt terreny adobat. El Diari la Veu s’acaba, però amb l’esperança que no s’apagui la veu dels que volen un País Valencià plural però cohesionat i en valencià.

stats