Que no ho trobem a faltar...

L’oferta cultural programada per aquest any és d’un nivell molt alt i he pogut assistir a dos magnífics events a Andorra la Vella que m'han permès certificar-ho

MARC BALLESTÀ
MARC BALLESTÀ

No fa gaire en un article d’opinió en aquest mateix mitjà sobre la cultura d’aquí i la de fora, aprofitava per felicitar tots els programadors culturals del país, fossin d’aquí o de fora, ja que en els darrers temps havia constatat una gran millora en la qualitat de l’oferta a la que podem accedir. 

No puc més que reafirmar-me en aquestes paraules. L’oferta programada per aquest any és d’un nivell molt alt i, personalment, he pogut assistir a dos magnífics events a Andorra la Vella que m'han permès certificar-ho. 

Fa unes setmanes, al concert del pianista d’origen francès Alexandre Tharaud qui, sota el títol 'El piano romàntic' ens va oferir una magnífica vetllada en el decurs de la qual virtuosisme i sentiments es van anar entrellaçant  de manera magnífica fins a l'extrem que, profans en la matèria com jo, no podíem fer altra cosa que deixar-nos atrapar per l’atmosfera creada.

La darrera setmana, el concert de la grandíssima mezzosoprano italiana Cecilia Bartoli, que ens va delectar amb el seu 'Viatge a 400 anys de música italiana'. Una joia i un gran regal d’una de les grans estrelles de la lírica del moment, i un agraïment més que sincer a tots aquells que han fet possible que una artista pugui ser present al nostre país.

Però, gairebé sempre tot té un però, malauradament, en aquests dos magnífics events les localitats no es van arribar a esgotar, malgrat que els artistes eren d’un nivell excepcional i que és complicadíssim poder fer venir al nostre país artistes d’aquest nivell. 

Tot i que els preus eren més que raonables i que per assistir a concerts d’aquests mateixos artistes, a les principals ciutats del món, s’han de pagar entrades força més elevades, l’aforament del Centre de Congressos no estava complet ni de bon tros.

És una llàstima que això sigui així ja que la conseqüència directa que se’n pot derivar és que en un futur s’abandoni aquesta aposta, ja sigui per entitats públiques, privades o conjuntes, com en aquest cas. No sé si el problema és la tria, la difusió de l’event o és que realment a Andorra no hi ha interès ni mercat per aquest tipus d’espectacles. Allò que sí tinc clar és que el dia que no els tinguem, els trobarem molt a faltar, com malauradament ens passa amb moltes altres coses.