Què passa quan s'acaba l'hivern?

Aquests primers dies de maig, com que per sort o per desgràcia vaig coix i amb crosses, he pogut observar millor l'entorn i l'anar i venir de la gent pels carrers d'Andorra. He tingut temps per pensar i escoltar el pas del temps. La inactivitat que comporta una lesió porta el cervell a una observació més pausada. Veig poca gent pels carrers, xerro amb els botiguers i, tot i reconèixer un bon hivern, si més no una mica millor que els anteriors, veuen amb pessimisme els mesos que tenen per davant. Com que vaig amb crosses i estic limitat en l'ús de les meves mans el meu telèfon mòbil va morir en una desgraciada caiguda des de l'alçada de la meva cintura, fet que em va obligar a comprar un telèfon nou (ailàs! Què seria de nosaltres sense telèfon mòbil?). I per què ho explico això? Ah sí, això, que l'altre dia vaig entrar a una botiga d'electrònica a comprar un telèfon mòbil i vaig tenir el plaer de ser atès per tres venedors experts; per mi fantàstic, però clar això vol dir que de feina poca, tot i que era dissabte en teòrica hora punta. El mateix em va passar quan acte seguit vaig entrar a la cafeteria d'un cèntric hotel a estudiar com funcionava el meu telèfon mòbil tot prenent un te verd. El cambrer em va servir ràpid i amb eficiència i vaig tenir el plaer de compartir tertúlia amb el director de l'hotel en qüestió. El mateix, sembla que l'hivern ha funcionat però poques esperances per a la resta de l'any.

Què passa? Grans discursos, grans declaracions, ens omplim la boca parlant d'obertura, parlant de models, però estem igual que sempre! Ens hem preguntat quin model de país volem? Què volem fer fora de la temporada d'hivern? Quin model de país volem vendre? Parlem de turisme de qualitat però els comerços són els de sempre, el model comercial no evoluciona, el model hoteler no evoluciona. Està bé que demanem a les institucions que es posin les piles. Però posar-se les piles no vol dir organitzar esdeveniments com el Cirque du Soleil, vol dir posar les eines perquè la iniciativa privada pugui emprendre i dissenyar el model. Durant l'hivern, tot i els matisos que molts podrien suggerir, és innegable que aquelles iniciatives i grans empreses que tenen una important part de capital privat en el seu accionariat han sabut funcionar i han sabut definir un model (no donaré noms, però podríem parlar d'alguns grups hotelers o d'algunes estacions d'esquí). Certament a l'hivern potser és més fàcil i l'or blanc en forma de neu que aquí sol ser més abundant que a la resta del Pirineu aplana el camí, però de cap manera això treu mèrit a la iniciativa privada, que en darrera instància (i en primera) és qui mou el motor de l'economia.

I per què no hi ha aquests motors en forma d'empresa que desestacionalitzin l'economia durant l'estiu? Certament no cau el manà blanc que cau durant l'hivern i que ens fa diferents de la competència. Però sí que hi ha elements que fan d'aquest racó del Pirineu un lloc atractiu, tot i que potser no prou diferent dels altres. Són els emprenedors i les empreses, en definitiva, és la iniciativa privada qui ha de trobar el desllorigador i, mitjançant la legítima cerca del lucre, trobar aquells atractius que ens fan diferents de la competència durant l'estiu. L'Estat pot ajudar, però no ha de ser l'actor principal, com a vegades vol ser, ni ha de ser l'element que posa pals a les rodes, com massa sovint fa amb la pesada burocràcia que viu el nostre país, a vegades més pròpia d'una república soviètica que d'un país que viu de l'economia de mercat. Són els emprenedors els qui s'han de trencar les banyes per ser diferents més enllà de l'hivern i l'Estat ha d'ajudar i per fer-ho ha de ser el més invisible possible.