Què podem fer per anar reformant la Constitució

No hem d’afrontar la reforma constitucional per fer retocs d’alguns articles, sinó que s’ha de fer en un terreny de joc i una visió molt més amplis

Té raó Jaume Bartumeu quan afirma que “si es vol proposar la reforma de la Constitució s’ha de fer des d’una proposta, seriosa i oberta”, que per arribar-hi “cal analitzar primer els aspectes en els quals es podria encarar una reforma i explorar, al mateix temps, la possibilitat d’obtenir un ampli acord polític nacional sobre els punts, les qüestions a reformar o introduir”, perquè “una reforma constitucional s’ha de preparar amb temps, durant el qual s’ha de dialogar amb les parts implicades i ha de disposar d’un mandat electoral clar. S’ha de fer parlant i escoltant. Amb diàleg.” ('La reforma de la Constitució una caixa de Pandora'. El Periòdic, 5 de setembre de 2018).

El fons de l’article al qual pertanyen aquestes citacions (i d’altres que en podríem extreure) és, des del meu punt de vista, de sentit comú: s’ha de buscar un gran consens alhora de plantejar una reforma constitucional -que implica debat i diàleg sobre què i quan- i està disposat a acceptar-ne el resultat final, encara que no satisfaci totes les legítimes aspiracions de reforma. És a dir, entenc jo, no hem d’afrontar la reforma constitucional per fer retocs d’alguns articles des d’una visió de partit, sinó que s’ha de fer en un terreny de joc i una visió molt més amplis per preservar o evitar el que ell anomena “danys col·laterals”.

Per refermar aquesta teoria Bartumeu posa dos exemples de propostes actuals que topen amb el text constitucional -aprofitant de pas per fer la crítica política a qui les proposa, sinó no seria Bartumeu: la primera, la proposta del PS sobre l’ensenyament de religió en horari escolar; i la segona, la doble nacionalitat. Ho rebla amb una proposta del seu propi partit, SDP, sobre la modificació de l’elecció del Consell General. No sé si aquest darrer exemple que posa Bartumeu del seu partit l’hem d’entendre com una esmena a la seva pròpia conducta de fer propostes soltes que topen amb la Constitució, però encara podríem afegir-ne algun exemple més provinent del propi president d’SDP que hem pogut llegir o escoltar en els darrers anys: el juny del 2013 demanava una reforma a fons del nostre sistema constitucional davant la “fonda esquerda institucional” que es va produir en el debat de la despenalització de l'avortament en tres supòsits; el setembre del mateix any tornava a posar sobre la taula la possibilitat de reformar la Constitució sempre que els coprínceps no complissin el seu rol, després de les paraules de l’arquebisbe Joan-Enric Vives durant l’homilia de Meritxell quan el copríncep va dir que “Déu està per damunt de parlaments i lleis”; al cap d’uns mesos també va parlar sobre la necessitat de reformar la Constitució per encarar el debat de les lleis de competències i transferències comunals; i s’hi va reafirmar el 2017 quan es queixava que amb la nostra Carta Magna en un quart de segle ni tan sols s’havien fet “treballs de manteniment”.

I als articles i declaracions de Bartumeu n’hi podríem afegir la de molts altres agents socials i polítics del país que demanen en un o altre tema que s’afronti la reforma constitucional 25 anys després de la seva aprovació. Vull pensar que, de la lectura de l’article de Bartumeu, els lectors n’extreguin també la conclusió de començar a pensar seriosament què podem fer per anar reformant la Constitució des del consens i el diàleg per saber què volem reformar i fins on volem arribar, que és on probablement rau el veritable problema. Potser haurien de començar els partits polítics per explicitar-ho en els seus programes electorals i, així, iniciar un camí polsegós però necessari per actualitzar la norma a la societat.

Etiquetes